Salvador Cardús i Ros
No hauria de passar per alt a ningú a qui li interessi el futur de la ciutat l’informe que el Diari de Terrassa va publicar aquest dijous passat sobre l’economia local.
Amb un titular oportuníssim, “Poc pes industrial i un model a revisar”, el Diari ha escoltat les veus autoritzades de Ramon Talamàs, president de la Cambra de Comerç, de Xavier Panés, president de Cecot, i de l’empresari David Garrofé, tres de les persones que coneixen més profundament el teixit productiu i comercial de la ciutat i l’entorn.
L’anàlisi del model econòmic de la ciutat no és gens satisfactòria. El sector industrial, que hauria de ser especialment fort en una ciutat de la trajectòria de Terrassa, és feble en termes comparatius. El comerç no està a l’altura de la tercera ciutat del país, i les persianes abaixades i els canvis constants de franquícies en mans inexpertes transmeten una trista sensació d’abandonament. Les traves causades per duplicitats i lentituds a l’administració no semblen tenir remei. La deixadesa en la neteja, especialment dels gargots a les parets i de les caques de gos a les voreres i parterres, no només embruta la ciutat materialment, sinó també la percepció mental que ens en fem i, en un cercle viciós que s’és incapaç de trencar, tot convida a ser més bruts. Queden encara qüestions que hi van associades, com l’habitatge o la mobilitat. I, com dèiem aquí mateix fa poques setmanes, falta una visió de conjunt que es coordini amb la resta dels Vallesos i també amb les comarques veïnes, com el Baix Llobregat.
Ja sé que és una evidència, però no sembla que ho tinguem prou present: qualsevol possibilitat de millora en el benestar dels terrassencs –combat de les desigualtats, bons serveis socials, oportunitats laborals…– implica tenir un teixit econòmic solvent. La riquesa la creen les empreses i els comerços, que són les que donen feina–que hauria de ser de qualitat– i les que paguen impostos, que són imprescindibles per al progrés de la ciutat.
Lamentablement, però, quan arriben eleccions, tot són promeses de més serveis, però els programes mostren una desatenció preocupant respecte al model econòmic. També el Diari de Terrassa de dimarts passat il·lustrava en un gràfic els principals elements dels programes electorals de Tot per Terrassa, ERC i Junts per veure’n coincidències. I, efectivament, pràcticament no hi havia cap idea rellevant respecte del sistema econòmic local, excepte quatre vaguetats sobre el comerç i la coincidència de tots tres en l’agilització dels tràmits a les empreses, un tema que s’arrossega des de fa dècades amb aquests mateixos responsables al govern. Mala peça al teler.
Ens salva de no anar més pel pedregar el fet que la iniciativa privada s’espavila sola. Però la diagnosi dels experts assenyala clarament la reculada econòmica que viu la ciutat i fins a quin punt és necessari que es tingui clar per quin model s’aposta de manera coordinada entre sector privat, sector públic i les diverses administracions. Que a les darreres eleccions aquest no fos el tema central de debat és un mal símptoma de cara al futur. Es diria que els equips de govern desatenen aquests reptes més per incompetència que per mala fe. Només cal repassar els perfils de les seves llistes.
Sigui com sigui, és necessari i urgent que s’encari el gran desafiament que representa garantir el benestar de la tercera ciutat del país a partir d’un model econòmic sòlid i solvent.
