Joan Costa Borras
Avui és 2 de març del 1974. Un dia com qualsevol altre. Cap a les 8.45 hores, els botxins de la dictadura han assassinat a garrot vil en Salvador Puig Antic.
Un xicot del MIL, detingut a través d’un muntatge policial i abandonat per gran part de l’oposició democràtica catalana. Willy Brandt i el papa Pau VI sí que han intercedit per la suspensió de la pena. El cap del govern espanyol és Carrero Blanco i el ministre de governació, Arias Navarro. Dilluns, 4 de març del 1974, enfilant el carrer de Topete, camí al Blanxart, algú assevera: “Amb aquest assassinat volen fer-nos callar i el que aconseguiran és més mobilització!” El “profe” i nadador Lluís Cardellach ens deixa fer l’arenga pertinent a classe i convoquem una assemblea a l’hora de pati. L’endemà, a primera hora, un cordó deriva els estudiants directament al porxo. Assemblea matinera i finalment acord de vaga indefinida. Participació d’alguns a la manifestació convocada a la Plaça Roja i constitució del que en direm delegats “polítics” de classe. La vaga s’allargarà fins divendres. Maleïdes “condicions objectives” que no han permès que els companys de nit s’afegeixin a la vaga.
Som a la segona setmana de març del 1974. Una gran mobilització d’estudiants universitaris i de secundària recorre Catalunya contra la Llei Esteruelas, la de la selectivitat i els “numerus clausus”. Hem convocat una reunió per compartir el tema, hem fet assemblees de classe i la majoria ha decidit fer vaga indefinida fins a la derogació de la llei. Hem declarat ocupat l’institut, amb el ciclostil de la secretaria hem editat fullets informatius, hem decidit fer-nos nosaltres mateixos les classes amb el suport del professor de l’assignatura. Jo faig filosofia i consulto al “profe” Decaso. Pobres alumnes! Els de l’Escola Industrial faran algun dia de vaga, però no hem aconseguit connectar amb gent de l’Arrahona. El representant de l’Escola Pia ens ha dit que ja ho consultarà amb direcció (?). El director em comunica que Inspecció diu que som l’institut més conflictiu de Catalunya. Un “profe” m’ha comentat que si ens pensem que som de la Sorbona. Hem debatut el tema a la “cèl·lula” del POR i tenim clar que l’autogestió i el Maig del 68 també són la nostra lluita. Passada Setmana Santa iniciem de nou les classes. S’ha aconseguit retardar un any l’aplicació de la llei. La cap d’estudis s’ha mofat de la nostra vaga. Li hem etzibat que som autogestionaris, com els estudiants de la Sorbona i com el pedagog Alexander S. Neil i el seu llibre “Summerhill”. Ha sigut un mes en què molts hem après moltes coses. Es busca historiador interessat a visibilitzar tant la mobilització terrassenca més important de rebuig a l’assassinat de Puig Antic, com una de les més importants de Catalunya contra la Llei Esteruelas.
A la mateixa època, al Centre Infantil de Can Palet s’inicia un projecte pedagògic autogestionari seguint les teories d’Alexander S. Neil. Segons Martí Costa: “El millor va ser la participació i implicació dels infants en la gestió de les seves frustracions a l’esplai i la cerca de solucions compartides. El pitjor, que amb els nens i nenes, especialment els més petits, hauria calgut que hi establíssim una relació més proactiva”. Cal dir que el Centre d’Esplai va passar a dir-se Club d’Esplai, perquè obria diàriament a fi d’oferir servei als infants del barri.
Al Segle XX, en Joan Vives, l’Anna Maria Masachs, dels Treballadors Autogestionaris Socialistes, i un seguit de veïns i veïnes van construir, maó a maó, el Centre Social del barri, en terrenys del bisbat. El Centre va ser seu del centre juvenil i de la nova associació de veïns. Una associació de veïns gelosa per mantenir al centre les persones i l’assemblea, a fi que cap partit polític en pogués fer un ús de part. 25 anys després, al dinar de celebració de la primera junta ho vaig entendre. Al restaurant es van reunir unes 250 persones, amb una energia i vitalitat sorprenents, en un moment en què hi havia associacions veïnals que no arribaven a la desena d’afiliats.
A final dels anys noranta, l’Aimama és colpejada per un grup de skins i calen foc a la seva motocicleta, tots i totes, veïns del carrer d’Àngel Guimerà. Com a representant d’ERC al Consell de Districte 3, sol·licito un consell extraordinari. Primer atac racista, mediatitzat, a Terrassa, previ als fets de Ca n’Anglada. Em donen la paraula: “Hem de donar suport a la proposta de SOS Racisme i convocar una manifestació que recorri el barri, amb la consigna d’estop al racisme i som un sol poble”. L’amic Frisach, gerent de Serveis Socials de l’Ajuntament, contesta: “ El Joan és un vell trotskista!”. Ells pensaven que això era benzina, que es tractava d’un problema de “relació veïnal” i que ho resoldrien bolcant els SS en el cas. De fet, amb un resultat molt efectiu, però conjuntural. A la votació vam quedar sols, en Salva de l’AV de Segle XX, tot i posar distància a una proposta de partit, i jo mateix. Els altres representants de tots els partits i AV hi van votar en contra. L’esquerra ja feia temps que havia canviat de paradigma: de l’empoderament i consciència col·lectiva, des de baix, com a motor dels canvis socials, de l’autoorganització, tal com havia protagonitzat el moviment obrer des de feia 150 anys, a voteu-nos i no feu res que ens pressioni. Nosaltres ho arreglarem tot des de les institucions. De classes populars a ciutadans, per ells, ben administrats. I fins avui. Els valors positius, de consciència col·lectiva i d’esperança en un futur millor, els han anat omplint altres, amb uns valors reaccionaris, d’odi i tribalització que fan faredar, especialment a barris com els del sud de Vallparadís… Un amic meu sentencia: “Avui, aquests valors positius, de consciència col·lectiva i de lluita des de baix, els representen els casals alternatius de la ciutat.” Sempre brota nova llavor.
