Joan Roma i Cunill
Si mirem el mapa demogràfic de Catalunya, comprovarem l’elevat grau d’envelliment de pobles i ciutats, però molt més al món rural, pel despoblament.
Han marxat els joves i s’han quedat els vells. Què fem? No és just enviar-los a residències llunyanes, perquè les arrels són molt sensibles i profundes.
Tampoc ho resolen les residències properes, tot i que són molt més adequades, pel fet de trobar-hi altres persones del mateix poble o de pobles veïns.
El que hem escoltat i estudiat és que tothom vol quedar-se a casa seva, fins que sigui possible. Ens toca, doncs, ser conseqüents. Vol dir adaptar infraestructures, equipaments i serveis municipals per assolir aquest objectiu. Vol dir també destinar-hi partides molt més elevades, que la majoria d’ajuntaments no poden afrontar, i necessitaran ajuda de les administracions dites superiors.
Des de fa anys, la Diputació de Barcelona ha tirat endavant importants programes d’ajuda als municipis per tal de reforçar els serveis socials. I no solament això, ha concedit ajuts per millorar i transformar parts dels habitatges per fer possible continuar-hi vivint.
Pot semblar poca cosa, rebre un ajut per canviar banyera per plat de dutxa. O reformar el bany per encabir-hi una cadira de rodes, o fins i tot aconseguir dutxar una persona, asseguda al vàter o a la seva cadira de rodes… Les idees, propostes i solucions han estat múltiples i han portat alegria i tranquil·litat a milers d’habitatges de gent gran.
I tant o més important que aquestes transformacions ha estat disposar d’una teleassistència. Saber que portes al damunt, com si fos una medalla, un sistema que en cas de problemes puguis polsar i que en qüestió de segons tinguis algú a l’altre costat és de campionat. Milers i milers de persones grans porten aquest dispositiu.
Amb tot, resoltes les problemàtiques exposades, queda molt per fer. La combinació de les tècniques socials amb les treballadores familiars són essencials per supervisar i controlar que tothom estigui degudament assistit, però ha d’haver-hi ampliació d’horaris i atenció per aconseguir lluitar contra la soledat, d’una banda, i alhora resoldre problemàtiques com acompanyar persones en sortides diàries, ajudar-les a anar a comprar, a fer la neteja de la llar o la de la mateixa persona.
La vida s’allarga, i amb ella, la necessitat de facilitar més i més serveis, fins on sigui possible i viable. Qui té mitjans propis, pot buscar ajuda privada o d’empreses especialitzades, qui no en té, o són insuficients, ha de trobar l’ajuda i protecció del seu ajuntament. I el seu ajuntament ha de ser degudament ajudat per la Diputació, que ja ho fa, i exigir a la Generalitat aportacions proporcionals a la població atesa.
Cada any, hi ha d’haver una partida al pressupost de la Generalitat per transferir a cada poble una assignació segura i permanent. No es pot estar amb inseguretats. Tots els serveis a la gent gran necessiten planificació i programació, i per a tots calen inversions i despeses de manteniment. Poso un simple exemple, de vital importància. Si l’ajuntament decideix donar el servei d’àpats a domicili, haurà de comprar carmanyoles adients, i acordar amb restaurants propis o forans l’elaboració de menús sans i saludables. I tot seguit s’haurà de crear un servei de distribució a domicili, d’absoluta garantia sanitària i horària.
En resum, hem entrat a un nou món, amb un immens col·lectiu de gent gran, que a pobles petits obliguen a innovar, inventar i mobilitzar recursos personals, tècnics i econòmics per facilitar l’envelliment a casa. Aquest és un objectiu absolutament vital per envellir a pagès.
