Joan Tamayo Sala, advocat i activista pels Drets Humans
Vivim en un context i en una realitat “distòpica” en què fins i tot han desaparegut paraules i valors que fa uns anys eren molt respectats i generaven un cert respecte i consideració. Com és el cas de la pau, fins i tot hi havia unes persones que hi dedicaven una part important de la seva vida per conquerir-la, i s’anomenaven “pacifistes”.
Els més atrevits es llançaven a crear o a parlar d’escoles de la pau o d’educació per a la pau. On està tot això? Em pregunto, una tarda de primavera del 2023, després d’haver vist unes imatges a la televisió, en què tots els caps d’estat d’aquesta vella i caduca Europa rendien honors i s’abrandaven a sobre d’un senyor baixet, vestit de “paramilitar”, que havia arribat a aquell acte tan “pompós” amb un gran i llarg camió buit, i que segurament s’emportaria ple d’armes, tancs i qualsevol estri per “matar”.
Una i mil guerres, milions i milions d’actes de violència (queda millor dir crims de guerra, és més políticament correcte, es veu…) continuen sent el paisatge d’aquest món (als cinc continents) i que avança cap al primer quart del segle XXI ja!
I què estem fent la ciutadania? Les persones que tan indignades semblem, perquè la política i la democràcia no avancen, sinó tot al contrari, i a sobre l’extrema dreta o els missatges “feixistes” es van escampant dia a dia entre nosaltres. Doncs suposo que res, o quasi res. És així de trist! I és que haurem de donar la raó als savis (pocs i invisibilitzats) que ens diuen, per exemple, que l’opinió pública no és el resultat d’un pensament reflexiu de la gent. Sinó que l’opinió pública és una “opinió mediàtica”, una opinió creada pel model d’educació que tenim i els mitjans de comunicació que ens bombardegen. I és que al poder econòmic –que, per cert, no és una cosa abstracta, ja que té nom i cognoms (i si no, llegiu els continguts, per exemple, de les Jornades del Cercle d’Economia que sota el títol “Reactivar el futur” estan fent aquests dies a Barcelona, i que inunden els mitjans de comunicació)– li interessa controlar l’educació i els mitjans de comunicació, és evident.
No ens eduquen per pensar, per tenir un pensament propi i crític. No raonem, no pensem, no analitzem racionalment el que passa al nostre entorn. Què és millor? Què és pitjor? Perquè ens han convertit en individus aïllats que no necessitem dependre de ningú (mers consumidors i productors). Llavors només reaccionem, emocionalment, visceralment per coses sense gaire profunditat… I no ens qüestionem les mentides que ens diuen. On és la veritat?
La por ens empresona i ens fa menys humans, i cal que tinguem clar que la humanitat no té futur si no avança cap al respecte cap als drets humans.
Davant d’aquest escenari, és fins i tot comprensible que no es parli de pau ni abundin els pacifistes. Perquè és molt fàcil dir que ets pacifista, però molt difícil ser-ho de veritat. Ja que pacifista és aquella persona que creu “conscientment”, i n’està convençut, que la violència no soluciona res, sinó que el que fa és agreujar-ho tot. De fet, la Unesco, a l’article primer del seu Codi Fundacional, ja ens ho diu: “El millor camí és treure la guerra de les nostres ments, i pensar que les guerres i els enfrontaments no serveixen mai per a res i que els exèrcits són completament inútils…” Ostres, i els de l’OTAN ho saben això? S’ho han llegit? És igual, perquè lamentablement la guerra és un negoci.
I què significa treballar per a la pau, avui, l’any de “guerra” 2023?
Doncs “irremissiblement” haurem de començar a reaprendre i a practicar els ensenyaments del nostre savi Arcadi Oliveres (quan acabem de commemorar, precisament, el segon aniversari de la seva mort).
Per començar, hauríem d’assumir el concepte de “llibertat responsable”, o sigui, el valor humà de la “responsabilitat”, sempre fonamentada per principis ètics.
Hauríem de ser capaços de demostrar que no només som una espècie consumista i destructiva, sinó que el pensament ens pot dur a ser més solidaris i tenir més consciència col·lectiva.
I que la pau –i la no-violència– hauria de ser una de les quatre potes fonamentals d’una nova educació, en què les altres tres haurien de ser la sostenibilitat; les migracions, el racisme i la xenofòbia, i, quart i últim, les persones vulnerables.
I és que l’educació per la pau, per la convivència i per la solidaritat ha d’estar com a substrat i rerefons de qualsevol classe d’educació. Per tant, no la podem convertir en assignatura.
I cal posar sobre la taula què entenem per violència, quin és el concepte. Allò que ja hem dit diverses vegades: és més violent cremar un contenidor o desnonar sense dret a reallotjament una família amb quatre fills petits?
Pensem-hi! Cal fomentar l’educació per la pau per no permetre cap de les violències, tampoc l’estructural.
Després hem de tenir clar tres objectius fonamentals que cal treballar i aconseguir, si no, no avançarem:
La violència ha de sortir dels mitjans de comunicació, audiovisuals, i de tota mena d’indústria dels videojocs… de tot el que pugui influir en l’educació.
Hem de creure i garantir de veritat el dret a la lliure circulació de les persones. Fora fronteres i murs.
Desaparició de qualsevol control social. No pot ser que amb les noves tecnologies estiguem vigilats constantment a la nostra vida.
Arran de tot això, no us heu preguntat mai per què als mitjans de comunicació, sobretot aquests de tant èxit que fan competència a veure quants oients guanyen cada dos mesos (catalans i no catalans), no es fan mai debats? Ans al contrari, que s’eviten de forma radical, sobre pau, pacifisme, resolució pacífica de conflictes… És curiós, no? Bé, la resposta ja us l’he donat abans (poder és qui mana…).
És increïble que tampoc es parli mai de les “víctimes” directes o indirectes, militars o civils, i de les conseqüències de salut que comporten les guerres i els conflictes al món… Milions i milions de “víctimes” invisibilitzades (dones, nens, civils) sense veu. On està aquesta humanitat pretesament “intel·ligent” que fuig cap endavant amb qualsevol excusa “estúpida”? Per exemple, ara, amb la intel·ligència artificial (IA).
Per tant, tornem al mateix de sempre: si no es respecten els drets humans, no tindrem aquesta pau al món.
I és necessari començar pel que és local per canviar el que és d’àmbit global. Els drets humans de proximitat… Vinga va, fem de Terrassa una ciutat sense por i construïm una escola col·lectiva d’educació per a la pau… Algú hi està en contra?
