Josep Ballbè i Urrit
Vivim temps convulsos. En aquesta conjuntura, però, cada dia que passa la gent està més ensopida.
No reacciona davant de res. Tant se li’n fot vuit com vuitanta. Aprofitant l’avinentesa, recordo una dita que s’hi escau del tot: “En temps de belluga, campi qui puga”. D’acord amb ella, posaré algun exemple de dues àrees cabdals del nostre món, en què aquest principi queda més que palès. Dit altrament, voldria enrogir dues “penyes” de descarats. M’estic referint als polítics i als banquers. Quina trepa!
Anem a pams. En tot el panorama nacional, a hores d’ara no trobo un sol personatge encabit en la moma política que em faci el pes. Anem enrere, com els crancs. Per contra, endarrerint el rellotge mig segle, proposaria la figura del “viejo profesor” (Enrique Tierno Galván). Un personatge amb gran capacitat de diàleg, un bagatge intel·lectual inqüestionable i un compromís social fora de qualsevol dubte. Algun dels d’ara li arriba a la sola de la sabata? Ni de bon tros.
L’actual president del govern –a qui vull augurar un daltabaix, a les urnes, el pròxim 23 de juliol– menteix compulsivament. Deu pensar que la tropa dels ciutadans està entabanada o que tots som babaus. Després dels nervis arran de la patacada que el seu partit ha sofert a les passades eleccions municipals, va i s’inventa una proposta excèntrica més: convocar el líder del PP a sis debats televisius –un per setmana– abans de tornar a passar per les urnes. Sense anar gaire lluny, no costa gens tibar d’hemeroteques televisives i enganxar-lo “in fraganti”.
No va referir –a tort i a dret, quatre anys abans– que una confrontació d’aquest tipus sempre ha de fer-se entre “tots” els candidats?
Particularment, a més, a mi no m’interessa sentir-lo parlar. Passo d’ell i de la teatralitat xulesca del seu discurs. L’interpel·lo amb un adagi llatí que conté una gran fondària: “Res, non verba!”.
A l’altre extrem de la balança –ja ho avançava, fa un moment– trobem els bancs i llurs cervells pensants. Prenent com a punt de referència l’Euribor, trec la conclusió que són uns pocavergonyes. “Tenen més cara que esquena!”. Des de febrer de 2022 fins ara, aquell índex ha experimentat un augment que oscil·la sobre els quatre punts bàsics. Això sí, ràpidament van prendre nota de retocar el preu dels crèdits (personals i hipotecaris). Mentrestant, emperò, els dipòsits romanen castigats a passar pel sedàs d’unes comissions de manteniment que fan esfereir. Hem d’esperar a la setmana dels tres dijous? O tal vegada, amb tot respecte, que se’ns aparegui la Mare de Déu?
Sense voler ser destraler ni busca-raons, crec que ha arribat el moment d’ensenyar les dents. De forma massiva i col·lectiva. Se la mamen massa dolça… Només ha faltat que acabi de sortir, en públic, la senyora Christine Lagarde (la presidenta del BCE, des de novembre de 2019) anunciant una alça d’un quart de punt més al preu del diner. Ja n’hi ha prou! No ens podem quedar plegats de braços… “Mai perd el qui dona si el qui pren té vergonya”.
