Josep Ballbè i Urrit
El proppassat dissabte, ens deixà el gran Antonio Gala. Per un dia, no li va ser possible exercir –de bell nou– el seu dret a votar.
Ell que amb un encert prou críptic ho va “clavar” afirmant que “a la política, s’hi dediquen aquells que no serveixen per a cap altra cosa”. No es tracta, tan sols, que m’hagi proposat ser destraler. En frase del mateix autor –que faig meva– “no soc pessimista, intento ser un optimista ben informat”.
D’uns anys ençà, sembla prou evident que “el nostre país està governat per una col·lecció de ximples”. El puntillisme i la cura amb la qual aquest autor ficava el dit a la nafra hauria de fer sortir la ciutadania al carrer. Tots estem més que ensopits. No s’hi val a contemplar estoicament un estol de desgavells cada cop més ampli. Cada dia que passa ens estrenyen més els cargols i tot té un límit.
És inacceptable empassar-se l’argumentari pobre/incongruent del president Pedro Sánchez per avançar els comicis generals. Per què no ens explica el malbaratament brutal que implica no haver-los concentrat el mateix 28-M? Apujar desorbitadament el deute públic amb mesures com aquesta i l’allau d’“almoines” promeses durant una campanya electoral esperpèntica l’encasten al perfil de gestor ineficaç. Per tot plegat, és normal que fins i tot se li retregui l’ús constant del Falcon. Encara que algú pugui pensar que una cosa no té res a veure amb l’altra. Tot suma… en una mala direcció.
Cito altres fets paral·lels que puguin argumentar aquesta tesi. En aquest sentit, trobo cínicament rebutjable la candidatura de Gabriel Rufián, de cara a les generals del 23-J per part d’ERC. Que Oriol Junqueras i altres càrrecs d’aquesta formació culpin del seu monumental daltabaix que “els votants s’han quedat a casa” em fa esclatar una riota estentòria. Quanta “pobresa” de pensament! Tracta el personal de babau.
Sobre aquesta mateixa anàlisi, m’ha semblat genial, fantàstica i per emmarcar la “Contra” de “La Vanguardia” del 29 de maig. L’empresari Àngel Surroca i Surroca fa una afirmació que hauria d’enrogir bona part dels nostres polítics: “Votem a qui hagi demostrat guanyar-se la vida fora de la política”. No cal posar noms i cognoms a una llista interminable que una gran majoria tenim al cervell. N’hi ha per triar i remenar, a tots i cadascun dels partits.
Arriba, doncs, l’hora de posar el fil a l’agulla i fer cau i net als volts d’aquesta qüestió. Cal fer una profunda neteja de calaixos, foragitant espècimen dels “trepes”.
