Joan Costa Borràs
Eren les sis de la tarda mal comptades i l’olor de la pell del plàtan llançada a la brossa encara el remenava per dins. No envejava pas el berenar de la seva germaneta, però per què la mare no li havia ofert la pell?
Amb una revolada i l’estómac buit es va aixecar i, fent cas a l’amiguet de calces curtes i cames esgarrinxades, van córrer cap a l’hort per amortitzar la millor fruita del pagès. Quan la mel era a tocar, un pedrot va fer diana al cap del Ramon i van guillar entre escarafalls de dolor i ràbia pel trau. Una hora més tard, una colla de xicotots ja eren al carrer Escuder decidits a venjar-se. D’una vegada per totes! Deien. Van baixar a l’hort amb la cara tapada, van afermar el Cisco en un arbre i després d’embotxar-li un drap a la boca, finalment es va fer silenci. Fins a l’endemà ningú el trobaria. Aquest és el precedent més antic que conec de batalles campals al torrent de Vallparadís. Eren èpoques de guerra i gana.
Més endavant, els anys seixanta, els enfrontaments eren Can Palet i Camp del Mono. Els més grans disposaven de fones, mandrons amb pal, pedrots de tots calibres, pólvores pica-pica per als presoners… Els més petits, al crit de “que vienen los de Campa!”, cames ajudeu-me cap a casa. Vint-i-cinc anys després de la guerra civil, aquella societat assumia calladament que els seus (encara) infants juguessin a fer-se mal per controlar el territori de l’altre o per defensar el propi. Potser, per la mateixa raó, hi havia famílies que ens orientaven a modalitats de lleure que semblaven menys perilloses. Amb la Montse, la Margarida, el Tarrés i el Palau, cada dissabte, travessàvem el pont de la ctra. de Montcada i fèiem via a l’Esplai de Can Palet. El Salva, els Comes, l’Andreu, el Fernando, el Purull, el José Antonio, a l’agrupament escolta Sant Jordi. Avui, molts coincidim que ens va canviar la vida. Una altra manera de relacionar-se, de créixer en llibertat, respecte i esperit crític. Encara que teoria i pràctica no sempre anessin plegades. A Can Palet, un dia, descobríem “Get Back” dels Beatles a casa d’en Toni Rius. Ballar “Don’t Let Me Down” exercia una força magnètica irresistible en la direcció a la nostra parella de ball. Caminar per la muntanya, aprofitant la llum de les estrelles, era un “xute” de llibertat i d’alineament amb la colla i la natura. Irremeiablement, qualsevol descoberta que faríem xocaria amb la societat autoritària i gris de l’època. Estàvem als setanta i als centres juvenils i infantils de banda i banda de torrent cada remor de llibertat es convertiria en presa de consciència, i ja als 15 o 16 anys, per a alguns, viure una tramuntanada política contra el règim.
Al Centre de Can Palet fèiem la competència a “La vida de Brian”: FAC, CJR, POR, PSC(r), PSC (c), JCC… Al Segle XX, el TAS era la força hegemònica que uniria, fins a la legalització dels partits, des de socialistes fins a anarquistes. Les reunions clandestines les feien al Centre Borja de Sant Cugat. Militaven a l’USO i a la CNT i la seva idea troncal era l’autogestió.
Concepte de molt èxit a l’època, també al sud de Vallparadís. Sigui per la Iugoslàvia de Tito o pel Maig del 68 francès.
D’aquesta època recordo la POR. Les cites de seguretat, els noms de guerra, les corredisses pels trets de la secreta, davant del bar Caballo Blanco de la Maurina o les manis sempre perilloses al voltant de la Plaça Roja. I sobretot les detencions, tortures i presó de companys i companyes relacionades amb el Centre de Can Palet. La detenció, tortura i presó dels germans Torres del FAC per paralitzar la Vuelta a España. En les mateixes dates, detenció i presó per a la Núria Martí i l’Albert del POR, juntament amb els germans Pi. Alguns d’ells amb els que compartia “cèl·lula”. Uns anys més tard, el Toni Rius i, altra vegada, els companys del POR pel cas Paní. Un nyap de les clavegueres desautoritzat pel mateix comandant del polvorí i orquestrat després de l’atemptat de falsa bandera del Cas Scala, que tants rèdits els va donar a fi de desacreditar l’emergent moviment anarquista català. El de les Jornades Llibertàries. Aquesta època va ser un rosari de detencions, tortures i anades a la Model i a la Trinitat. El règim intentava treure la dissidència del carrer, però aconseguia tot el contrari. L’Albert Martí em deia: “a mi no em torturaven. Tan sols alguna garrotada. Jo era mestre. A qui no perdonaven eren als obrers”.
Recordo respecte. Ni al triomfador de moda, ni al poderós. Si no al compromès amb la seva veritat, tronés o fes sol. Qui avantposava el col·lectiu al seu avantatge personal. Encara que aviat van aparèixer els que sense arriscar gaire o gens van aprofitar l’onada per fer-se un bon currículum.
El meu respecte al romancer Jaume Arnella. Diaca durant tres dies de la parròquia de Sant Josep. Estroncats per la seva irrupció a comissaria exigint la llibertat d’uns treballadors de l’AEG.
El meu respecte al gegant com a persona i com a activista polític, el Sr. Antonio Casas, militant del PSUC. Va patir camps de concentració i batallons disciplinaris. Ja a Can Palet, va patir presó el 1957, el 1960 i el 1973 i es va exiliar fins al 1975. A pesar de tot, continuava promovent l’AV de Can Palet, fent reunions a l’aixopluc de la parròquia. Comptant amb jovenets com jo, fins que els del Camp del Mono vam afegir-nos a la del Segle XX. A finals dels noranta, fent d’apoderats en unes eleccions, ell per ICV i jo per ERC, compartíem el desencís per la deriva de la transició. Sobretot per la desmobilització i la pèrdua de consciència col·lectiva de tots plegats.
I, per descomptat, respecte per a l’Albert Martí, el meu monitor. Que va entrar a militar un xic més tard que jo i el bandarra no me n’havia dit res. Puc dir que em va ensenyar a tenir criteri polític propi. Fugint dels “recitaconsignes” i de les actituds estalinistes de l’època. És de les persones més intel·ligents que he conegut. A vegades penso… Què diria l’Albert de tal o tal altre tema? M’agradaria llegir més sovint les seves reflexions.
Recordo esperança i creativitat. Molta més esperança i creativitat que por. Tanta esperança i creativitat que val la pena deixar-ho per al sisè i últim capítol.
