Joan Roma i Cunill
Durant molts anys, Sant Jaume de Frontanyà va ostentar el lideratge del poble més petit de Catalunya, amb la seva vintena d’habitants.
Ara, se’l disputa amb un altre municipi berguedà: Gisclareny, que en té 28, i Sant Jaume, 31.
L’agafo com a mostra del despoblament i la lluita per la supervivència i la recuperació de vida. Fa una vintena d’anys, tot i tenir poca població, disposava de tres restaurants, un dels quals a una casa de turisme rural, darrere el Monestir. Avui dia, cap ni un.
Sorprèn la petitesa del poble i del nucli, presidit per l’immens monestir, autèntica joia del romànic, preservat de guerres i calamitats, fins a arribar en plena perfecció als nostres dies. Un monestir amb cementiri al costat i una antiga rectoria, adossada i enderrocada per deixar lliure tot el conjunt.
Un meravellós conjunt, amb molt pocs retocs, que fou motiu d’estudi per a Elies Rogent, com a pas previ per a la restauració del Monestir de Ripoll, per com era/és de perfecta la seva arquitectura. I sí, ve gent d’arreu del món a visitar-lo, però han de marxar sense poder passar unes hores gaudint del paisatge i del conjunt del nucli al voltant d’una taula.
Què fer per recuperar vida, activitat? L’alcalde i el seu petit consistori, format per ell i dues persones més, han decidit obrir un bar-restaurant, amb habitatge superior, per tal de poder oferir treball i vida en un mateix indret.
S’ha fet un primer contacte amb el bisbat de Solsona, per proposar la compra de la segona antiga rectoria (la primera es va enderrocar, i se’n construí una altra, a pocs metres), a fi d’aconseguir ajuts per a la seva restauració i conversió en bar-restaurant, a la planta baixa, i habitatge a dalt. Els tractes es fan amb Solsona, per la curiositat que és el darrer poble del bisbat, ja que Borredà ja pertany al de Vic.
Bé, la qüestió és fer possible aquest objectiu, en el qual necessàriament haurà de participar la Diputació de Barcelona, i seria recomanable, també, la Generalitat, per tal de sumar ajudes i facilitar l’èxit del propòsit. Tenir o no tenir un simple servei com aquest suposa que un poble recuperi vida diària i faciliti l’arribada d’alguna altra família que hi vegi oportunitat d’activitat, ara que en pocs dies arribarà la fibra òptica, i que altres el puguin escollir com a lloc de jubilació. De fet, ja hi ha alguna nova activitat de turisme rural, però en circuit tancat, per no trobar en el nucli un espai tan essencial com el d’un bar-restaurant.
També permetria un servei de guiatge turístic i cultural, per part dels mateixos estadants, i facilitar l’accés a uns serveis. L’ajuntament, situat a ben pocs metres, obre un matí o una tarda a la setmana, de manera que pocs usos pot facilitar, tot i que podrien plantejar una ampliació d’horaris, si les visites s’ampliessin.
En qualsevol cas, l’ajuntament ha fet el primer pas, la Diputació ha respirat a favor, el bisbat ha obert una primera porta, i toca avançar en la bona direcció i fer possible la culminació del gran projecte. Per a molts pot semblar ben poca cosa. Discrepo totalment. És una esplèndida idea com a nucli d’activació de la vida, interna i externa. El lloc és estratègic per a qui vulgui gaudir de natura pura. Amb una gran diversitat de flora i fauna, i amb nombrosos camins i corriols que porten cap a indrets pocs coneguts i, tanmateix, únics al país.
Durant anys, els diversos consistoris han anat fent feina, malgrat les condicions desfavorables. Ara toca iniciar la recuperació i aspirar que torni més vida i activitat. Un dels primers passos és aconseguir un bar-restaurant com a essència de vida. Anirem donant compte dels passos seguits.
