Antonio Machado
Aquest dissabte passat, 27 de maig, el Diari de Terrassa va publicar un article de Jordi Serrano sobre la negativa de la direcció de l’Sferic que posem una placa recordant l’acte que es va celebrar el 29 de maig del 1976 del PSUC a Terrassa.
La importància d’aquell moment, en què el franquisme encara actuava repressivament al carrer sense escrúpols, era d’una força immensa, que qualsevol demòcrata hauria de saber valorar avui dia. No hem d’oblidar el que va passar el març d’aquell any, el 1976, tres mesos abans de l’acte de Terrassa. Dos grups de les forces especials antidisturbis van assassinar cinc treballadors i més de 150 van ser ferits de diversa consideració, molts greument, de 4.000 treballadors que estaven reunits en assemblea per una vaga de l’empresa Forjas Alavesas, a la parròquia de San Francisco del barri de Zaramaga, de Vitòria. Aquest acte criminal va ser ordenat pel fundador d’Alianza Popular, Manuel Fraga, partit ara transformat en el PP.
És cert que l’actual direcció de l’Sferic va rebutjar la petició de posar una placa recordant aquell fet, com s’han col·locat a altres llocs de la nostra ciutat, per iniciativa de l’Espai Memòria de l’Ajuntament de Terrassa. La sol·licitud de posar aquesta placa no és perquè fos el PSUC qui va celebrar l’acte esmentat, sinó que era un acte per la democràcia i les llibertats dels ciutadans i ciutadanes d’Espanya i de Catalunya, perquè la lluita contra el franquisme (feixisme) era una lluita de tots els homes i dones de tots els pobles d’Espanya. Així s’hauria d’entendre i no de cap altra manera, com sembla ser.
El més trist d’aquesta negativa de la direcció de l’Sferic és que s’han sumat inconscientment a l’estratègia dels feixistes de Vox i del PP d’amagar tot el que està relacionat amb aquest període de la nostra història. Des dels crims iniciats el mateix 18 de juliol del 1936, amb les “sacas”, més les execucions dutes a terme per sentència militar de pena de mort, sota el qualificatiu d’“auxili a la rebel·lió”, uns 150.000 assassinats, així com els 296 camps de concentració habilitats per tot el territori espanyol per establir un mecanisme de treball en règim d’esclavitud amb els presoners com a font d’enriquiment de societats mercantils, la majoria avui dia com a membres de l’Ibex-35.
El franquisme va tenir clar que el missatge públic havia de ser un altre, sobretot al final de la Segona Guerra Mundial el 1945, i la millor forma era que el mateix poble fos el que projectés un altre missatge, i sobretot s’havien de silenciar els crims comesos per totes les terres d’Espanya. Al final va prevaldre aquell missatge que “els dos bàndols havien comès crims” fruit del moment viscut, però que els bons espanyols així ho devien argumentar. Realment el terror que va imperar durant els quinze primers anys va ser el millor “còmplice” dels assassins.
Que a Terrassa es donés les característiques que va tenir els anys seixanta en l’àmbit mundial, guanyant el qualificatiu de “Terrassa la roja” hauria de ser l’orgull de qualsevol terrassenc demòcrata, des de l’esquerra a la dreta catalana, així ho hauríem d’assumir qualsevol de nosaltres, i sentir-nos orgullosos del fet que vam viure aquell importantíssim acte el 1976 a l’Sferic. On, a més, les persones que van intervenir eren una representació del conjunt de la societat civil d’aquell moment, com Pau Monterde (arquitecte), Joan Busquet, Magda Segura (Dona), Rafael Zoyo (CCOO), Roc Fuentes (advocat) i Agustí Daura (sacerdot).
Per canviar la inèrcia d’aquest tema, proposaria que la direcció de l’Sferic fes seu l’esperit aquí reflectit i que millor que ells mateixos convoquin tota la seva gent i la ciutadania en general i tornem a omplir l’estadi per explicar-los el que va significar aquell acte. Proposo una campanya ciutadana per finançar un gran rètol que digui “Sferic, embrió de les llibertats a Terrassa”.
