Beatriz Amante, sots-directora d’innovació docent de l’ESEIAAT de la UPC
Si ens preguntessin què és exactament la intel·ligència artificial, diríem que és dotar de capacitats cognitives humanes.
Com ara el raonament, l’aprenentatge, la percepció visual, el reconeixement de la veu, la presa de decisions, etc. a les màquines, que els permet fer tasques de caràcter repetitiu de forma eficient i autònoma. Des de fa dècades, els àmbits d’aplicació, entre d’altres, han estat la medicina, generant models d’aprenentatge automàtic per analitzar dades mèdiques, o be obtenint patrons que ajudin a millorar els resultats i les experiències dels pacients. També la robòtica, amb què s’han desenvolupat diferents assistents virtuals. I, per descomptat, l’automoció, que gràcies a la intel·ligència artificial (IA) desenvolupa, per exemple, el cotxe autònom.
Un dels investigadors pioners sobre intel·ligència artificial va ser el matemàtic Alan Turing, que a la dècada dels anys cinquanta va publicar l’article titulat: “Computing Machinery and Intelligence”. Turing proposava un test amb què pretenia mesurar si les màquines podien tenir un comportament intel·ligent similar a l’humà davant d’una situació determinada. La prova consistia a provocar una conversa per escrit entre una intel·ligència artificial i una persona davant d’un jutge, que no sabia qui dels dos conversadors era realment la màquina. El jutge no vaig poder demostrar de forma consistent quina de les dues era la màquina. Aquest cas va crear un primer precedent i des de llavors s’ha desenvolupat enormement el camp de la intel·ligència artificial.
Si ens centrem en l’àmbit de l’educació, la primera aplicació de sistemes d’intel·ligència artificial va ser als anys vuitanta del segle passat. Va consistir en un sistema de tutoria intel·ligent que responia a les demandes particulars dels alumnes. Les respostes s’obtenien d’una base de dades de coneixement i de la documentació de què disposava l’assistent. Aquest sistema va ser publicat a l’article “Intelligent Tutoring Systems: An Overview” per Paul J. Feltovich, Kenneth D. Forbus i Paul R. Lehman, l’any 1983, i va marcar un començament a les aplicacions de la intel·ligència artificial a l’àmbit educatiu. Des de llavors, infinitat d’aplicacions s’han anat desenvolupant i hi ha plataformes com Afindi, que ens permet buscar qualsevol eina d’IA que necessitem.
Com qualsevol tecnologia, la IA aplicada a l’educació té els seus pros i contres. Si ho mirem des d’un punt de vista docent, agilitza el desenvolupament de material com vídeos, transparències, informes, correctors de documentació, etc. Ajuda a adaptar la informació de manera més senzilla per a les diversitats de l’alumnat. Provoca una retroalimentació ràpida dels lliuraments o els treballs fets pels estudiants, i es guanya en eficiència i eficàcia a les correccions gramaticals i formals. A més, al professorat ens facilita l’accés a recursos educatius més amplis, de manera que els assistents intel·ligents esdevenen eines d’ajuda tant per als docents com per als estudiants.
Comptem amb multitud d’eines d’IA útils, com ara generadors de fotografies i vídeos a partir de texts, resolutius de problemes matemàtics, correctors de documents, generadors de presentacions, etc. Tanmateix, si bé totes aquestes eines poden ser útils per al desenvolupament i la correcció del material, la part més tècnica ha de ser avaluada per una persona. És a dir, les eines d’IA no fan una correcció profunda del contingut tècnic o específic, ja que es queden a un nivell bàsic de les regles gramaticals o estructurals. Això ens demostra que cal aprendre a fer servir la informació que ens proporcionen les eines d’intel·ligència artificial i tenir la capacitat de ser crític.
D’altra banda, possiblement, un dels reptes més importants rau en la gestió de la privadesa o la seguretat, els biaixos que es podrien produir a la informació treballada, o vigilar que els estudiants no utilitzin aquestes eines per fer els seus treballs de forma indiscriminada i sense ser crítics. Aquests canvis ens haurien de provocar una reflexió serena sobre el tipus de metodologia d’ensenyament i aprenentatge que hem d’utilitzar a les aules. De fet, crec que el desafiament que es planteja al professorat en el marc de la IA és el canvi en la metodologia de treball, ja que amb les eines esmentades de què disposa l’alumnat fàcilment els treballs que actualment es plantegen poden ser fruit d’una recerca d’IA. Tot això fa necessari plantejar reptes aplicables que demostrin l’adquisició del coneixement.
De la mateixa manera que internet ens permet tenir un món infinit d’informació i ens obliga a saber filtrar i ser crítics, en l’àmbit de la intel·ligència artificial cal aprendre a utilitzar-la en positiu. En aquest sentit, calen competències fonamentals com l’anàlisi, la síntesi i l’esperit crític. Soc de l’opinió que el desafiament més gran en l’àmbit docent és no veure la IA com el gran enemic, com ha passat en alguns centres on se n’ha prohibit la utilització, sinó veure-la com una oportunitat de desenvolupament i de canvi per afrontar nous reptes, aprenent a usar-la a favor nostre per obtenir-ne el màxim partit possible.
