Joan Boldú
En política hi ha una qüestió bàsica: com accedir al poder? Una resposta ben estesa és que tots els mitjans són bons.
És l’art de fer fora l’ètica de la política, que s’anomena “maquiavel·lisme”: el fi justifica els mitjans, és a dir, tot s’hi val per assolir l’objectiu marcat. Des d’aquest punt de vista, la mentida es converteix en una arma paorosa i eficaç. És així com l’accés al poder pressuposa la “demagògia”, és a dir, l’adulació i la mentida pel poble. Els candidats rebutgen la veritat i el seu discurs, que només atén a l’interès particular i partidista, empra la seducció, la promesa, la mentida, l’insult amb l’exclusiva finalitat de recollir els vots. Es fa ús de la mentida per augmentar les intencions del vot, per falsejar sondejos, per desacreditar l’adversari -concebut com l’enemic. Comenta Maquiavel a “El príncep” que el polític ha de ser astut com la guineu per conèixer les trampes i fort com el lleó per espantar els llops, a més de ser un gran actor simulant i dissimulant perquè els homes són tan ingenus que qui enganya trobarà qui es deixi enganyar.
Hom suposava que la campanya electoral havia de ser l’ocupació de l’espai públic per part dels partits polítics amb el noble i pedagògic objectiu d’exposar i de contrastar amb arguments i bones raons els seus programes, les seves propostes sobre qüestions d’índole local/municipal i autonòmica, de manera que els electors se n’assabentessin per tal de poder escollir amb llibertat el destí dels seus vots. Tanmateix, aquest bell somni es transformà, malauradament, en un malson, en un tsunami que arrossegà la campanya electoral. Soroll i més soroll. El missatge no se sent. La conversió de l’espai públic en un ring, on tot s’hi val per a l’obtenció dels vots, ha foragitat el debat sobre les qüestions que importen als ciutadans. Falsificar informacions, com tornar a la vida el fantasma d’ETA, deformar la realitat amb exageracions i insults greus, i emprar la mentida conscientment amb l’objectiu d’evitar el debat racional és considerar els electors com a menors d’edat, com barates mercaderies i mancats d’intel·ligència. Usar els morts per guanyar uns vots és generar odi, fer prevaldre els instints més baixos per sobre dels arguments i les propostes racionals és intentar que es voti amb falses creences i no amb bones raons.
És ben patent que els qui han fet de la campanya electoral un malson són alumnes avantatjats no només del maquiavel·lisme, sinó també dels sofistes de l’antiga Grècia. Aquests funden escoles per ensenyar “l’areté” política, és a dir, el conjunt de qualitats necessàries per aconseguir l’èxit social mitjançant l’oratòria. Descobriren que qui controlés l’assemblea, controlaria la ciutat, perquè en democràcia la paraula és sinònim de poder. Ensenyaven tota mena d’estratègies per vèncer l’adversari i esgarrapar el màxim de vots. A aquests professionals de l’ensenyament de la retòrica i de les tècniques de seducció i manipulació mitjançant la paraula els importava més la forma que el contingut, més l’eficàcia que la veritat, per aconseguir els objectius: obtenir els vots per ser elegit i ocupar un escó mitjançant la seducció dels ciutadans. L’art de la política és l’art de la mentida. Encara avui un sofisma és un argument capciós, una trampa del llenguatge, com els jocs verbals, l’ús de fal·làcies, etc. Una de les principals tècniques elaborada pels sofistes fou la construcció del doble discurs, l’antilogia: defensar el sí i el no sobre una mateixa qüestió, la qual cosa duu a una contradicció. Els sofistes, savis en la persuasió, són els mestres del bon parlar, indiferents, però, a la moralitat o immoralitat i la justícia o injustícia dels assumptes, ja que el seu màxim interès eren els clients. Així és com actuen els transformadors d’un bell somni en un malson.
Penso, parafrasejant unes idees del polític anglès Joseph Chamberlain (1836-1914), defensor de reformes socials, que el propòsit de la política és fer la vida més agradable a la gran majoria, encara que en aconseguir-ho es torni menys agradable per a la minoria acomodada.
