Joan Carles Folia, Coach Advanced Life
Escoltava un dia l’escriptor, actor i director Albert Espinosa explicant la seva història de superació (va patir càncer dels 14 als 29 anys) i en un moment de la dissertació comentava com la seva mare hospitalària li va fer aquesta reflexió que avui encapçala el meu article.
“Les persones creiem que ja tenim totes les respostes i arriba l’univers, el món i ens canvia les preguntes”. Em va semblar una manera sublim de traslladar a la gent el concepte de canvi, que és el que ens acompanya permanentment al llarg de les nostres vides. El canvi és un procés continu, cíclic i inevitable que experimentem tots els éssers humans. Gran part de les vegades és impredictible, incontrolable i fins i tot va en contra de la nostra voluntat.
El canvi passa en el moment present, encara que només podem observar-lo mirant enrere en el passat o intuir mirant endavant en el futur. Tots els canvis desperten creences (pensaments) i emocions diferents. El canvi, per tant, tot i que ofereix un alt grau d’incertesa, incomoditat i fins i tot por, és el motor que garanteix que la nostra trajectòria vital no quedi ancorada en situacions i processos que ens portin a malviure.
No obstant això, mentre que molts canvis són acollits amb alegria, com ara un ascens, començar una relació o guanyar la loteria; hi ha canvis que succeeixen en contra de la nostra voluntat, com perdre un ésser estimat, ser acomiadat d’una feina o fer front a un divorci, entre molts d’altres. En aquestes ocasions, encara que el canvi ja s’hagi produït, hi ha principalment un rebuig a la situació, mitjançant una negació dels fets juntament amb una càrrega emocional elevada. Moltes vegades s’intenta retrocedir el temps per poder evitar el canvi, i és generalment impossible. Aquesta actitud davant el canvi de manera perllongada genera pensaments i sentiments no desitjats, plens de frustració, ràbia i tristesa. Depenent del grau i el tipus del canvi, es processarà d’una manera o d’una altra. Tanmateix, fins que no es miri el canvi directament, entenent-lo i processant-lo realment, no es podrà acceptar i, per tant, adaptar-s’hi. Aquest període de temps en què es rebutgen canvis que ja han passat es coneix com a resistència al canvi. I la resistència al canvi i la partida d’estratègia que juguem envers ella és precisament el que anomenen creixement personal, avançar tant sí com no a les nostres vides.
El canvi per ell mateix no comporta empitjorar la circumstància de la qual venim, el canvi provoca un terrabastall que en molts casos ens acompanya en processos de creixement, per millorar coses, per redefinir-les i, fins i tot, per acabar de polir detalls que ens semblaven inamovibles.
El mateix Espinosa explica que els canvis han d’estar sempre banyats d’amor per la vida, perquè oferint aquest amor, si és verdader, podem afrontar qualsevol situació. La de lluitar per assolir millores i també encarar les noves expectatives que el canvi ens pugui generar. L’amor ho aguanta tot.
