Salvador Cardús i Ros
Mentre que aquest diari, ahir divendres, dedicava un parell de pàgines a explicar per què els veïns de Sant Pere “no se senten de Terrassa” gairebé 120 anys després de l’annexió, en publicava dues més –dijous i divendres– a explicar com, vist des de la ciutat veïna, ens hauríem d’entendre entre Sabadell i Terrassa. Déu-n’hi-do la coincidència!
No m’entretindré gaire en la qüestió de l’antic poble de Sant Pere, que més enllà d’un títol periodístic juganer, la versemblança d’una actual mala entesa amb Terrassa és molt limitada. Residents a l’antiga Universitat forana de la Vila de Terrassa creada el 1562, és a dir, al barri de Sant Pere, que en sàpiguen res d’aquesta aventura d’independències i annexions, i que, per tant, se’n puguin sentir emocionalment hereus, en deuen quedar ben pocs. I una cosa és fer història d’una topada d’interessos entre industrials i propietaris rurals –més que no pas “terratinents”–, i una altra, projectar-la en el temps entre persones que ja no són ni una cosa ni l’altra.
Però sí que té gràcia que la suposada malentesa entre terrassencs i santperencs hagi coincidit amb el rebrot de la polèmica sobre la certa i profunda distància –no pas en quilòmetres– entre Sabadell i Terrassa. I també té gràcia que la topada –amb una forta càrrega dialèctica– entre dos models territorials no hagi estat entre sabadellencs i terrassencs, sinó entre dos vells experts sabadellencs en aquesta qüestió. Tots dos articles –dijous, el de Manel Cunill, i divendres, el de Manel Larrosa– són expressió no pas d’una disparitat d’ocults interessos econòmics –afortunadament–, sinó d’una determinada concepció del territori: l’una, conservacionista, l’altra, a favor d’un desenvolupament sostenible i equilibrat.
No cal que digui que el plantejament de Larrosa em sembla més racional, en el sentit que toca de peus a terra a l’hora de tenir en compte tots els actors que juguen en el territori. En canvi, sense recórrer als termes que Larrosa fa servir per qualificar Cunill –elaborador d’una nova Teologia del Pecat, pròpia de l’antiga Congregació de la Doctrina de la Fe–, sí que penso que Cunill parteix d’una concepció territorial ideològicament conservadora, per no dir reaccionària. Un model que, més enllà de la possible consistència interna amb què s’argumenta, la seva implantació és políticament irrealitzable, econòmicament insostenible i tindria un impacte social tan negatiu que acabaria provocant una reacció totalment oposada a la que defensa.
De tot plegat, em quedo amb la proposta de Manel Larrosa sobre el que hauria de ser una entesa entre les dues grans ciutats vallesanes. També es podrien explicar històries de rivalitat –ja s’ha fet– entre les dues ciutats. Des dels cops de pedra de la canalla a banda i banda de les rieres, fins a la contraposició d’interessos industrials entre llaners i cotoners, o als estereotips entre “senyors de Terrassa i homes de Sabadell”. De fet, el meu avi Salvador també ja havia estudiat a “Un Nadal tacat de sang” (1961) el vell afer de l’assassinat de l’abat Biure de Sant Cugat la nit de Nadal del 1350, i que ens va valer l’anatema del Sant Pare Climent VI: “Gens Terracie et Sabadelli, gens inimica Dei”. Estudiat a fons el cas, naturalment, els assassins eren tots de Sabadell…
Larrosa explica bé les raons i condicions d’aquesta entesa, que hauria de permetre endreçar l’espai que ara separa les dues ciutats, però que també ens podria apropar, per a bé de tots. Tanmateix, ara que som a una setmana de les eleccions municipals, si és que no m’he despistat, no recordo que cap candidatura terrassenca n’hagi parlat, d’això, ni que tingui algun projecte de ciutat que, per dir-ho així, vagi més enllà del propi melic. No sé si a Sabadell ho han debatut, però aquí a Terrassa, mentre excel·lim en urbanisme tàctic pintant l’asfalt de coloraines, l’urbanisme estratègic ens passa de llarg.
