Joan Boldú
No només se segresten persones, també se segresten paraules perquè molesten al poder.
No només se segresten persones, també se segresten paraules perquè molesten al poder. Això és el que ha esdevingut amb certs valors clàssics, humanístics i il·lustrats que ens ensenyaven com viure bé, i que tractaven de ser un camí d’emancipació individual i col·lectiva. El segrestador, avui, d’aquests valors -l’ètica de les virtuts- és el neoliberalisme.
A la Grècia clàssica, fa molts segles, Aristòtil va fer un programa perquè l’ésser humà pugui ser feliç; programa que segueix sent vàlid avui. Tothom, afirma, pot ser feliç. Actuar correctament, passat un temps, es torna un hàbit; el resultat és que hom se sent bé, és “l’eudaimonia”, la felicitat, que també es tradueix per “floriment”. Aquest terme ens suggereix l’analogia entre el floriment de les plantes i el dels éssers humans. Així com les plantes, si les reguem, les donem llum i les alimentem, creixeran i floriran, així també els éssers humans poden créixer i florir. Com? Si l’objectiu de la vida humana és la felicitat -florir per dins-, la manera d’assolir-la consisteix a reflexionar sobre com viure bé, la qual cosa requereix l’exercici de les virtuts, capacitats d’actuar d’una certa manera, que l’animal humà ha de cultivar si vol ser feliç. No es tracta d’assolir el paradís, sinó de cultivar el nostre “jardí imperfecte” (Montaigne).
L’anàlisi i l’exercici de les virtuts obren un camí per a conèixer-nos a nosaltres mateixos descobrint el millor i el pitjor de nosaltres. Aristòtil afirmà que ningú podria ser feliç si no participa de la fortalesa, ni de la temprança, ni de la justícia, ni de la prudència o saviesa pràctica. Les virtuts o “camins cap a la felicitat” són hàbits que poden aprendre’s amb la pràctica, després de reiterats exercicis, arrelen. Virtut en grec es diu “areté”. Designava l’excel·lència en qualsevol àmbit, esportiu, tècnic, polític, ètic. Va ser traduïda al llatí com “virtus” de “vir”, força, capacitat, potència. Les principals virtuts clàssiques són: el coratge, la temprança, la justícia i la saviesa pràctica o prudència. El coratge -segrestat pel conformisme: “és el que hi ha”- és la virtut de realitzar un projecte malgrat les incerteses, els dubtes, les pors o els obstacles que ens trobem pel camí. La temprança -segrestada pel consumisme compulsiu- és important perquè ens ajuda a tenir el control dels nostres afectes i impulsos. La justícia -segrestada pel neoliberalisme: “els pobres tenen el que es mereixen”- ens fa indignar-nos davant de les injustícies, davant dels abusos vers els més febles. La saviesa pràctica o prudència -segrestada per la crida permanent als instints més baixos- , ens ajuda mitjançant la raó a fonamentar els objectius en bones intencions i deliberar sobre els mitjans que serviran per assolir-los. La unió de les virtuts conforma el caràcter moral de les persones.
Totes les virtuts tenen una estructura comuna: se situen entre dos extrems. És la teoria del “terme mig”, idea central de “l’ètica de les virtuts” d’Aristòtil: la virtut és el “terme mig” entre dos extrems, un per excés, l’altre per defecte. Ara bé, del simple fet que el terme mig estigui situat entre dos extrems -l’excés i el defecte- no s’infereix que la persona virtuosa hagi d’actuar sempre amb moderació. Per exemple, el terme mig entre la temeritat i la covardia és el coratge. Tenir coratge és, a més d’evitar ser temerari, evitar també no fugir davant de l’enemic. El coratge depèn del control de la nostra raó sobre els instints més irracionals. El fet fonamental és que la saviesa pràctica hagi pres la decisió d’actuar després de pesar les raons a favor o en contra.
Aristòtil no només estava interessat en el desenvolupament individual, sinó també en el col·lectiu, ja que l’ésser humà és un ésser polític. El viure bé -florir per dins- només pot assegurar-se en societat interactuant amb els qui ens envolten en un Estat polític just: ens fem justos per les nostres transaccions amb els altres homes. Un caràcter format per hàbits virtuosos és un caràcter fort, capaç de resistir les pressions dels sistemes de poder malgrat l’intent d’aquests d’afeblir-lo.
