Salvador Cardús i Ros
La decisió de votar –o de no fer-ho– té un recorregut més llarg que no ens pensem. Les campanyes posen tota la carn a la graella en el “qui” es vota. Però abans hi ha hagut un “què” i un “com” que, amb consciència a no, ens haurà portat a prendre la decisió final.
O, en molts casos, un llarg recorregut que ens abocarà al cul-de-sac de la indecisió, de viure amb ansietat la responsabilitat de participar en unes eleccions i, alhora, no trobar l’oferta política que ens satisfaria, atenent l’escassa confiança que ens mereixen les ofertes exposades a l’aparador. Tota una complexitat que les enquestes preelectorals no saben ni poden mostrar.
En termes generals, i sense complicar-ho més del compte, es pot dir que com a mínim hi ha quatre “què” diferents a l’hora de votar. En primer lloc, es pot votar per fidelitat a un partit. El de sempre, el dels avis, el de la militància… el que ens ha donat la feina. Tant és que el partit canviï de dirigents, d’objectius, de discurs. Però és “el meu”. En segon lloc, es pot votar una persona, un “líder”, o algú que se’n sent, potser tot just el cap de llista. És un vot més emocional, és la confiança que ens mereix la persona. O bé perquè és forta, o bé perquè ens fa llàstima. Potser només perquè “és dels nostres”.
En tercer lloc, es pot votar per principis. Aquí les coses es compliquen perquè, en primer lloc, se n’han de tenir, de principis. Però sobretot perquè no és fàcil que cap oferta electoral encaixi amb els principis. Sempre es pot votar comunisme, socialisme, liberalisme o independentisme. Però, els que se’n diuen, ho són de veritat? En què es converteixen aquests principis posats a mans d’un govern que ha de ser pragmàtic? I, finalment, es pot votar pel programa. Probablement, tot i que les campanyes van de programes, la gran majoria d’electorat mai no s’ha llegit un programa, que no passa de ser una carta als Reis pensada per agradar els propis. Votar un programa és votar promeses, compromisos, que ni que es tingui la majoria absoluta -cosa cada vegada més difícil- mal es podran complir a causa de les moltes dependències a què es veurà sotmesa l’acció política: crisis, pressupostos, protestes populars, resistències dels poders fàctics o de la mateixa administració…
Ara bé, un cop resolt el “què”, hi ha el “com”. La decisió es complica quan analitzem el vot en el context general de la resta d’ofertes, tant pels adversaris que es presenten com de les expectatives dels resultats que ens avancen les enquestes. Així, hi ha vot a favor, peti qui peti, ni que sigui un gest previsiblement inútil perquè serem quatre gats i no valdrà per res. Hi ha el vot útil, que afavoreix els que pensem que tenen més oportunitats. Hi ha el vot que a darrera hora s’apunta al carro guanyador. Hi ha el vot estratègic -generalment propiciat pels analistes que fan càlculs molt recargolats- i que porta a votar no pas per adhesió a ningú sinó per produir equilibris entre partits. Hi ha, és clar, el vot en contra, per evitar la victòria de qui més temem. Hi ha el vot amb el nas tapat que cedim a qui menyspreem, però que considerem el mal menor. Hi ha el vot decidit per evitar traspassar el que considerem una línia vermella, ni que sabem que seria qui té més capacitat per governar. I hi ha el vot de protesta: en blanc –una protesta tranquil·la–, el vot nul –una protesta indignada–o l’abstenció –la indiferència com a protesta–.
Tenim quinze dies, doncs, per anar de què al com i, amb sort saber el qui.
