Joan Boldú
Els éssers humans, si més no la majoria, hem viscut l’experiència de la solitud.
Les situacions de les persones que se senten soles són molt diverses, però totes elles tenen en comú no poder compartir els seus sentiments més profunds amb algú -solitud emocional-, estar desconnectades dels altres -solitud social-, sentir el buit davant de les pors existencials, com la mort, el sentit de l’existència, o el sofriment -solitud existencial. La solitud és un lloc desert, una terra inhabitada, un sentiment que apareix davant de la manca de companyia, de connexió amb els altres, de consol, d’empara, que genera un sentiment de desesperança, de tristesa, de por. L’idioma anglès empra dos mots per significar la solitud: “solitude” o el goig d’estar sol i “loneliness” o el dolor d’estar sol. És la distinció que fem en el nostre idioma entre la solitud voluntària i la no volguda. Sobre aquesta última versa aquest article a través del comentari d’una novel·la.
És curiós i estrany que a la novel·la “Robinson Crusoe” (1719) l’autor, Daniel Defoe, no inclogui ni una sola paraula sobre els sentiments de solitud del seu heroi, que es passa anys en una illa deserta. Ara bé, el 1967, l’escriptor Michel Tournier publicà “Divendres o els llimbs del pacífic”. El seu relat és una relectura que refà totalment la vida del solitari heroi. Aquesta novel·la narra, entre altres qüestions, la transformació de Robinson enfrontat amb la solitud. El protagonista, des del primer moment, s’adona que està sol en una illa deserta, se sent orfe de la humanitat i cau en una profunda depressió: viu del seu passat, dels seus records, immers en el mateix fangar on van a banyar-se els pècaris. Arribà a un estat tal d’embrutiment que fins i tot caminava a quatre potes com els animals.
Només els éssers humans mitjançant l’autoconeixement som capaços de sentir-nos sols. Un ésser solitari analitza la seva situació, és conscient que no té vincles socials i sent tristesa. Robinson té consciència de la situació i es diu a si mateix que “l’home s’assembla a aquests ferits en el transcurs d’un avalot que romanen dempeus mentre els sosté la multitud i cauen a terra en el mateix moment en què aquesta es dispersa”. L’aïllament dels altres inicia el procés que ell mateix anomena de “deshumanització”. El deteriorament del seu llenguatge el fa conscient de la impossibilitat de mantenir un ordre humà en “solitud”, perquè sap que perdre les paraules és perdre les idees. El llenguatge, en efecte, depèn d’aquest univers poblat on els altres venen a ser com “fars que creen al voltant seu un illot lluminós, a l’interior del qual tot és, si no conegut, si més no, cognoscible”. Jo no estic sol percebent les coses. N’hi ha altres que també perceben el món i em perceben a mi. Són, com diu Robinson, “punts de vista possibles”, que enriqueixen la meva mirada. L’únic punt de vista que existeix a l’illa és el seu i Robinson tem perdre l’ús de la paraula perquè el llenguatge depèn bàsicament d’un conjunt de nombrosos punts de vista. La solitud ataca la intel·ligibilitat de les coses i el fonament mateix de la seva existència. Cada vegada li venen més dubtes sobre la veracitat dels seus sentiments. La solitud no té eines per lluitar contra la il·lusió òptica, el miratge, l’al·lucinació, somiar despert, el fantasma, el deliri. El bastió més segur és el nostre veí, el nostre amic, l’altre.
El concepte que cadascú té de si mateix és un reflex d’allò que els altres jutgen i opinen sobre un mateix. Vet aquí la importància que els altres tenen en la formació de la pròpia identitat. Penso que Robinson estaria d’acord amb la idea que “el món és un mirall que torna a cada home la imatge del seu propi rostre” (Thackeray). En la seva solitud, a Robinson li manca aquest mirall. Al llarg de l’obra, les experiències de Robinson ens mostren que és propi de la condició humana no poder existir com a persona sense els altres. Tanmateix, la solitud, com la por o la tristesa, pot ser, mitjançant la reflexió, una eina de coneixement –trobar qui som, descobrir l’altre– i un ressort de motivació–el trampolí cap als altres. En el cas de Robinson, l’altre serà “Divendres”.
