Salvador Cardús i Ros
El lliurament dels Premis Cambra 2023 tornen a posar davant dels ulls de la ciutat una realitat que no té la visibilitat ni el reconeixement que es mereix: són les empreses –els emprenedors i els treballadors– els qui creen la riquesa necessària perquè es puguin atendre els serveis públics i les polítiques que asseguren el benestar general.
Efectivament, com sostenia el seu president Ramon Talamàs, hem acabat interioritzant que els serveis públics són com una mena de “drets naturals” que cauen del cel. Però el cas és que sense l’activitat productiva que generen les empreses i el treball, tota l’acció de l’administració pública quedaria en res. Per molt que en la representació mediàtica de la realitat social sembli que són els governs els que inverteixen en infraestructures, subvencionen l’activitat del tercer sector, ofereixen i administren serveis d’ensenyament i salut, garanteixen la seguretat o regulen els serveis bàsics com l’aigua o l’energia –amb poca o molta eficàcia–, tot això depèn de la creació de la riquesa que generen les empreses i de la seva capacitat per crear llocs de treball.
Aquesta manca de consciència de qui i on es produeix la riquesa és un veritable drama. Primer, per posar tota l’atenció en l’acció política, i a aquesta se li atribueix un poder que només té, per dir-ho així, per delegació del ciutadà i l’empresa, que és qui paga els impostos. Moltes vegades he lamentat, des d’aquesta mateixa pàgina, la desconnexió que hi ha entre els serveis que rebem i el cost que tenen, fet que contribueix a ocultar qui és que, en definitiva, els paga.
L’altre drama és el del desconeixement de la força –i les dificultats– del teixit industrial del país. No em refereixo a no conèixer qui són els empresaris que creen, sostenen i desenvolupen les empreses, alguns dels quals cada any són premiats per la Cambra. Els emprenedors solen ser gent discreta, que precisament –i al contrari dels polítics– fugen dels focus mediàtics. Parlo de conèixer les empreses que, malgrat totes les dificultats –la crisi del 2008, la covid-19, la crisi energètica per la guerra d’Ucraïna, ara la sequera…–, segueixen endavant demostrant una resiliència extraordinària i una gran capacitat d’innovació per seguir endavant.
L’absència d’aquesta cultura empresarial –per no dir, sovint, l’existència d’una cultura antiempresarial– es tradueix en una manca d’exemplaritat pública i, en conseqüència, en un dèficit greu de vocacions emprenedores. I això en uns temps en què l’autoocupació, la possibilitat de crear noves empreses a partir d’idees creatives i innovadores és més a l’abast de tothom que mai. Però, com també denunciava Ramon Talamàs, les divisions entre empresa, organitzacions econòmiques, administració i universitat i centres de formació fan ineficient un país que hauria de poder donar resposta a les complexitats creixents que ja truquen a la porta. I és aquí, en la definició d’aquest espai de trobada, de connexió i de projecció, on la Cambra vol tenir un paper destacat convertint-se en una àgora empresarial: l’espai obert, la plaça pública en què ja ha reconvertit la seva seu del carrer de Blasco de Garay.
Els Premis Cambra d’enguany han demostrat que per fer aquest canvi cultural a favor de l’emprenedoria que el país i la ciutat necessiten amb urgència estem en bones mans.
