Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Al pa, pa i al vi, vi”, diu la dita catalana, però ara ha canviat, com ja havia previst fa anys Santiago Rusiñol, quan a la seva obra “Gente bien” l’àvia deia: “Al pan, pan y al vino té, porque ahora en esta casa se toma té”, i caram, quanta raó que tenia! El problema és que ens donen gat per llebre i ni tan sols ho qüestionem…
Em desperto i em poso a jugar, em té ben enganxada aquest joc! M’endinso entre milers de formes diferents que canvien contínuament, descobreixo animals d’arreu del món d’ara i d’abans, a voltes pujo sobre un d’ells i viatjo per l’univers, veig des del cel paisatges de rius, salts d’aigua, prats i muntanyes, en puc gaudir l’estona que vull sense cap problema, mentre observo crec sentir fins i tot les olors, procuro acabar sempre amb un vol sobre una àliga reial recollint estrelles que em van sumant punts per aconseguir que cada enlairament i cada aterratge siguin millors i més divertits; quan l’estómac es queixa demanant l’esmorzar, és quan miro al meu voltant donant les gràcies pel que tinc, una estimada família, sana, treballadora i respectuosa, una llar on viure i una imaginació que em permet viatjar i gaudir sobre un núvol blanc amb la forma de l’animal més bell mai vist pel bonic cel blau. Ah, que pensaven que jugava amb una màquina virtual? No, i ara! Apujant la persiana cada matí ja en tinc prou per gaudir! Francament, no em fan cap falta per alliberar la ment i gaudir del moment o del dia; llegir em permet tenir una ment oberta i una imaginació molt més prolífica i millor que el que em pot aportar qualsevol màquina, feta per ves a saber qui i amb ves a saber quina finalitat! Allibereu-vos de màquines i allibereu la vostra imaginació, que pot ser, no ho dubteu, millor i molt superior a qualsevol aparell sense ànima. Quan sentiu avorriment, en lloc de queixar-vos, alegreu-vos, perquè, com deia Jean Piaget (1896 -1980), psicòleg experimental, filòsof i biòleg suís: “La intel·ligència és el que utilitzes quan no saps què fer”. Ni els nens ni els adults podem crear o imaginar si tenim la ment bombardejada contínuament, veurem el que ens vulguin fer veure, ens portaran on vulguin portar-nos fent-nos creure que és el que volem, quan en realitat no hem tingut opció ni tan sols d’escollir, ni tampoc de pensar; pensar i crear es fa amb la ment neta d’imatges alienes.
M’agrada molt aquella reflexió d’Einstein que diu: “La ment és com un paracaigudes…, tan sols funciona si la tenim oberta”. No permetem que ens la tanquin quadriculant-la en una petita pantalla que, a més, ens posa automàticament també les “anteulleres”, com portaven mules i burros perquè no es desviessin del camí que l’amo volia fer! Sí, l’amo! Vostès, vosaltres voleu tenir amo? Jo no!
Aquest ha estat un exemple del que pot semblar i el que és en realitat. Ara en poso un altre d’una cosa que passa molt, massa sovint i crec que ja és hora de deixar-ho clar.
Notícies com “El govern facilitarà copes menstruals, compreses, etc., gratuïtament” o “El gobierno proporcionará -el que sigui- gratuitamente”, el que qualsevol institució faciliti gratuïtament sempre és mentida. M’explico, cap govern regala res, tot el que ens arriba de les entitats públiques ho estem pagant des del minut zero de la nostra vida, i també paguem el sou de tots els que hi treballen, quan anem a buscar els medicaments amb la recepta de l’ICS (en el cas de Catalunya) paguem menys perquè fa anys que ho estem pagant per avançat amb els impostos. És cert que hi ha persones que no han cotitzat o són immigrants que no tenen papers, en aquest cas, es tracta de solidaritat i humanitat, ara bé, del poble, no dels governs. És a dir, el govern “no facilita gratuïtament”, sinó que hauria de gestionar, ben gestionats, els recursos que ha rebut de tots els contribuents, o sigui, els nostres diners, perquè cobreixin el que ja tenim pagat de sobres i ajudin qui no té recursos. Res és gratuït, tot ho hem pagat amb antelació i, a més, moltes vegades, masses, ho paguem més d’una i més de dues vegades, així anem de bé!
Fa uns quants anys es va fer un estudi sobre la despesa sanitària pública i privada, la conclusió a la qual es va arribar amb totes les dades a la mà va ser que el cost per dia d’una persona, amb les mateixes problemàtiques de salut, era quasi el triple a la pública que a la privada. La sensació que “és gratis” fa perdre la noció de com de cara ens surt. Crec que per a tots, usuaris però també treballadors de la pública, seria bo que cada vegada que és dones d’alta algú, o cada x temps en el cas de problemes crònics, es presentés la facturació que pertoca, tan sols per prendre consciència, tots, de quant valen les coses, potser així no es permetria triplicar una mateixa prova pel sol fet d’haver-la demanat tres especialistes diferents, alhora que també li estalviaríem al pacient viatges, esperes, punxades, contrast en vena, etc. innecessàries. Creuen que hi hauria menys llistes d’espera amb una gestió més bona? Jo n’estic convençuda!
Seria tot un detall que els polítics diguessin les coses ben dites, estic segura que, fins i tot, guanyarien credibilitat i ens mereixerien més respecte si utilitzessin les paraules adequades, per exemple: “El govern utilitzarà la quantitat X dels seus -diners, impostos, diguin-ne com vulguin- a ajudar o facilitar la vida a les persones en -tal o tal altra- situació”. Vaja el que deia al començament: “Al pa, pa i al vi, vi”, no ens canviïn si us plau el vi per te! Traguem-nos les “anteulleres”, que ni som rucs ni cal que ens n’hi prenguin. “Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, el poble no se l’ha de menystenir!
Com va dir Abraham Lincoln, president dels Estats Units (1861 i 1865): “Hi ha moments a la vida de tot polític en què el millor que es pot fer és no obrir els llavis”. Quanta raó tenia, sovint callats estan més macos.
