SALVADOR CRISTAU I COLL, BISBE DE TERRASSA
L’ànim i el desànim són sentiments que condicionen molt les nostres decisions, les nostres reaccions, la nostra actitud davant la vida. Sentiments lligats al cansament i a la tristesa, i tots els podem experimentar.
Perquè, qui no s’ha sentit desanimat alguna vegada a la seva vida? Alguna vegada o moltes! Desànims per esdeveniments que no havíem previst, fets que esperàvem que passarien i no van arribar mai, coses que havíem imaginat i a les quals ens havíem aferrat però que no s’han fet realitat. Per a uns pot ser haver perdut un partit el seu equip o pot ser haver fracassat en l’intent d’obtenir una feina o d’entrar a la universitat en aquella carrera que els feia il·lusió o que va haver de deixar per qualsevol circumstància. No és estrany que quan ens sembla que tot anava molt bé, però a partir d’un cert moment, a partir potser d’un error comès, ens hem enfonsat i tot ha acabat malament.
Altres vegades pot ser la decepció que ens han produït persones properes, en qui havíem dipositat la nostra confiança. El desànim és un sentiment subtil però molt potent i dolorós, i que pot condicionar el nostre camí.
Però encara, el desànim més gran és, potser, el que podem experimentar davant el fracàs del projecte que havíem imaginat per a la nostra vida, el fracàs de la vida per a nosaltres o per a aquelles persones que estimem.
Aquest va ser segurament el sentiment que aquells deixebles tenien el diumenge aquell, en tornar a casa seva, a Emmaús, després d’haver viscut la terrible experiència del que havia passat amb Jesús, el seu Mestre. Aquell en qui havien dipositat tantes expectatives, tantes, per a ells i per al petit grup dels seus seguidors.
L’evangeli ens deixa veure els sentiments d’aquells dos deixebles quan diu que Jesús mateix es va fer present en el seu camí, i “ells s’aturaren amb un posat trist”. La tristesa és el senyal del desànim. “I en aquells moments, Jesús mateix, que encara no havien reconegut, els digué:
“Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?”. Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell” (Lc 24, 13-35).
Els cristians som humans i pecadors com tots els éssers humans, podem certament sentir desànim davant les contrarietats, però no tenim el dret a deixar-nos arrossegar per aquest sentiment que paralitza, perquè creiem que Jesús ha ressuscitat, i que Ell és amb nosaltres i ens acompanya en tot moment, tenim la seva paraula que és Paraula de Vida.
Acudim, doncs, a la Paraula, busquem la llum en la seva Paraula, cerquem-hi l’ànim que ens falta, deixem que ens instrueixi. En aquest temps de Pasqua, tenim dos grams llumeners pel nostre camí: l’Eucaristia i la Paraula. Els deixebles d’Emmaús van reconèixer el Senyor en partir el pa. Cerquem en aquesta Pasqua la presència de l’amic, el Senyor Ressuscitat, al Sagrari i a l’Eucaristia, alimentem-nos de la seva Paraula, que és vida.
Els deixebles d’Emmaús, els sants de tots els temps, i especialment els màrtirs, com Sant Jordi avui, són el nostre exemple i model per afrontar les dificultats de la vida i mai no desanimar-nos. Ells van tenir Jesucrist present sempre amb ells i no van cedir mai a la por o al desànim.
Us convido a tots a beure cada dia d’aquestes fonts, l’Eucaristia i la Paraula de Déu, a tenir-les sempre presents a les nostres vides.
