Ramon Bosch
Davant de la pertinaç sequera que patim, s’han començat a organitzar processons rogatives per demanar a Déu, o a algun dels seus intercessors, que faci ploure.
Els primers que s’hi ha apuntat han estat els de l’Espunyola, al Berguedà, que a finals de març ja van treure una marededeu i un santcristo a passejar per veure si els anava bé de fer ploure. Tot i que la processó anava encapçalada pel bisbe de Solsona, que es presumeix que deu tenir una mica més de fil directe amb l’Altíssim que no pas el comú de feligresos, la cosa està clar que no va funcionar perquè d’allò ja fa gairebé un mes i tant el Berguedà com Terrassa segueixen més eixuts que l’oratòria del nostre alcalde.
Fins allà on jo sé, a casa nostra encara no s’està organitzant cap processó per demanar que plogui, suposo que no tant per manca de ganes -el clero en aquests temes sempre està disposat a donar un cop de mà- com per obligada prudència: tal com estan deixant la ciutat les obres electorals, seria molt arriscat treure cap imatge en processó, no fos cas que els portants s’entrebanquessin amb una llamborda mal posada, fessin voleiar el santcristo i anés a parar a dins d’una formigonera.
Aleshores pla que plouria! Pedres com caps de criatura caurien del cel! Elogio en aquest sentit el capteniment del nostre bisbe que tolera un mal menor per no donar peu a patir-ne un de més gran, al cap i a la fi, de pagesos a Terrassa en queden ben pocs per fer que ens arrisquem tots a la ira divina!
D’aquesta prudència clerical, Terrassa ja en té testimonis precedents i fins i tot remots. Llegeixo en un article de l’enyorat Joaquim Verdaguer que el prior del Sant Esperit, l’any 1750, en què es vivia una sequera igual o pitjor que la d’ara, ja va advertir els regidors de la vila, que volien portar el santcrist en processó a Montserrat, que potser no era una bona idea perquè “assoportaran molt gasto” i ves que “en lloch d’obsequiar a Nostre Senyor no se doni motiu per irritarlo més” i que de moment s’acontentessin amb anar de processó fins a Sant Pere. Una àguila aquest prior! Devia pensar “encara em tocarà a mi anar a peu fins a Montserrat, podent-ho arreglar amb una excursioneta fins al poble del costat, que també fa pujada”.
S’ha de vigilar amb això de les processons rogatives perquè, com que és una manera d’admetre que Déu et castiga per alguna cosa que tu no saps i li demanes que deixi d’estar enfadat i faci ploure, tampoc no saps si aquella processó li farà el pes o encara el farà enfadar més, com els va passar als pobres pagesos del Pirineu de Girona que, a principis del segle XX, i en ocasió d’una gran sequera, van fer una rogativa per anar en processó fins al santuari de Núria per demanar a la Mare de Déu que intercedís en el seu favor perquè plogués. Tal dit, tal fet: no van ser a temps d’arribar a casa que es va formar un cumulonimbus fenomenal que va descarregar una calamarsada que va arrasar tots els cultius. Perquè després diguin de la mala llet dels déus olímpics…
