Salvador Cardús i Ros
Aquest dimarts passat es va celebrar la segona edició de “L’Escola amb la Seu d’Ègara”. El Diari de Terrassa de dimecres en donava detalls que no he pas de repetir.
El projecte en què enguany van participar dotze escoles vol fer visible a la mateixa ciutat aquest extraordinari patrimoni arquitectònic amb la perspectiva d’aconseguir que esdevingui Patrimoni Mundial de la Unesco. Però promoció és coneixement?
Les Esglésies de Sant Pere, que és com sempre se n’havia dit d’aquest conjunt arquitectònic, ha estat un espai molt desconegut per bona part dels mateixos terrassencs. Aquest ha estat un fet per al qual no s’havia trobat solució efectiva, potser també perquè no s’hi havia treballat prou. Aquí mateix ja n’havíem parlat diverses vegades: problemes de senyalització i accés, poca o nul·la presència als programes escolars, dificultats per fer-ne difusió a la resta del país i al món, un ús de l’espai tancat al conjunt de la ciutat…
Hi ha moltes raons que poden explicar aquesta distància dels terrassencs amb la millor i més valuosa mostra del seu patrimoni arquitectònic. Principalment, hi ha el brutal creixement demogràfic de la ciutat, que durant dècades es va fer de manera desvertebrada. És a dir, amb una gran desvinculació dels nous barris amb els antics, i un creixement deslligat del coneixement i experiència del passat local. Els “vells” terrassencs prou que coneixien les Esglésies, però Terrassa, des de principis del segle XX, ha passat dels 16.000 terrassencs del 1900 als 225.000 del 2022. Catorze vegades més de població. De manera que no és estrany que molts dels prop de 210.000 “nous” terrassencs del segle XX i XXI no sabessin prou bé on vivien.
L’altra gran causa del desconeixement és, paradoxalment, el fet que la Seu d’Ègara sigui tan cèntrica. La centralitat espacial, en lloc de ser un avantatge, l’ha fet més irrellevant. Amb una presència tan quotidiana, s’havia perdut la consciència de la seva magnitud. Els qui vivíem al barri, de petits, anàvem a jugar pels jardins a cuita a amagar, com si fos una plaça o un pati d’escola. I els que no coneixien les Esglésies hi podien passar pel costat sense ni aturar-s’hi.
Ara, però, el projecte de convertir la Seu d’Ègara en Patrimoni Mundial de la Unesco està canviant aquesta realitat. Des del meu punt de vista, aquest ja és un gran èxit del projecte: que els terrassencs coneguem aquestes extraordinàries esglésies, amb particularitats úniques al món. I, certament, un bon ganxo és el de vincular-hi les escoles de la ciutat. Enguany n’eren dotze, però hi haurien d’acabar anant totes i, probablement, estenent l’activitat d’un dia a tota una setmana.
Tanmateix, caldria garantir que la voluntat de ser atractius i originals no es mengés el rigor amb què caldria conèixer el conjunt religiós. Un fet molt més complicat que no sembla, perquè avui dia la cultura cristiana que explica l’existència de la Seu és profundament desconeguda. I sense el context cultural que les va fer néixer, és impossible entendre’n la rellevància. De manera que, si no és que ja es fa, a més, caldria un programa complementari de formació del mateix professorat.
I és que seria una llàstima que tot l’esforç acabés amb una visió banal de la història i, en definitiva, sense una comprensió de què va significar i què és avui dia la Seu d’Ègara. I l’exercici, per avaluar els resultats del projecte, seria preguntar als nens i nenes que dimarts hi van participar què més en saben, de la Seu. I és que promoció no sempre vol dir coneixement.
