Carles Caballero, regidor d’Arquitectura i Urbanisme, Medi Ambient, Sostenibilitat i Energia
A l’inici del mandat vaig preguntar a un antic responsable de la política urbanística local per què tenia la impressió que hi havia una enorme acumulació de problemes i oportunitats per analitzar i resoldre en l’àmbit urbanístic de la ciutat.
La seva resposta va ser prou lúcida: reps com a herència tots els problemes que no es poden resoldre en quatre anys dels darrers setze anys. Situava així, de forma molt telegràfica, i des del coneixement profund de la matèria, dos problemes de la política urbanística.
El primer és, crec jo, espuri, però important per entendre de què parlem. Els canvis urbanístics, des d’un punt de vista normatiu, requereixen llarguíssimes tramitacions prèvies abans de poder veure una sola pedra moure’s: tres, quatre, cinc i fins a deu anys, de manera que poden ser poc agraïts per a qui busca tallar cintes i fer-se fotos abans de les eleccions municipals. Així doncs, caure en la temptació de prioritzar el curt termini i no alçar la mirada pot resultar fins i tot rendible des del punt de vista electoral.
El segon problema de la política urbanística és el seu elevat component tècnic, que facilita, des del desconeixement o la mala fe, avaluar l’ambició urbanística en funció de l’execució d’un nou parc, un carrer o uns edificis determinats, precisament perquè l’objectiu últim de l’urbanisme és transformar físicament i socialment un espai, una ciutat, un territori. La ciutadania, en general, aprecia els canvis físics quan es produeixen, sense entrar a analitzar si, per posar un exemple, per poder construir el parc de la República van haver-se de resoldre expedients d’expropiació i contenciosos durant prop d’una dècada.
Crec intuir, a desgrat, que ambiciono per a la nostra ciutat objectius que hom pot considerar poc ambiciosos, però que per a mi tenen tot el sentit del món:
Ambiciono que tres de cada deu pisos que es construeixin a Terrassa tinguin un preu assequible per a la majoria de terrassencs i terrassenques. De fet, ambiciono que el tinguin la meitat dels pisos que es construeixin a la nostra ciutat i així ho hem planificat als nous sectors.
Ambiciono que el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac arribi a les portes de la nostra trama urbana consolidada, incrementant-ne l’actual superfície de parc en més d’un 40%, per tal d’assegurar que els nostres fills no siguin víctimes de males ambicions i puguin gaudir d’aquest tresor natural.
Ambiciono que el parc de Vallparadís s’estengui pel curs natural del torrent que li dona nom fins a les Fonts i més enllà.
Ambiciono que les rieres siguin un problema que ens ocupi i ens preocupi, que es treballin, que es busquin recursos, perquè si ens ocupen i ens preocupen, acabaran sent quelcom millor del que han estat.
Ambiciono que no es deixin d’aportar recursos a la nostra Anella Verda, que s’acabi el camí circular, i que no calgui cap pandèmia per valorar-la com el que és, un altre tresor.
Ambiciono que la nostra ciutat protegeixi el seu patrimoni cultural i arquitectònic, i que cap electe es trobi d’aquí a 40 anys denunciant que fa 40 anys que no es protegeix el nostre patrimoni cultural i arquitectònic.
Ambiciono que les poques masies que ens queden es rehabilitin i s’omplin d’activitats.
Ambiciono que el sector primari produeixi quelcom més que farratges.
Ambiciono que les antigues naus abandonades s’omplin de vida, d’activitats i d’utilitat cívica, cultural, educativa, assistencial, empresarial, com Cal Reig, a la nova seu d’AVAN, al Vapor Ros, a l’AEG amb l’Institut del Teatre, al Vapor Cortès amb Prodis o a Sala i Badrinas amb l’institut escola.
Ambiciono poder caminar per més carrers sense cotxes, i fer-ho també als entorns del Vapor Albinyana o al barri d’Ègara o a Can Palet.
Ambiciono polígons moderns, sostenibles, atractius i productors d’energia neta que pugui abastir no només els mateixos polígons sinó el conjunt de la ciutat, generadors d’ocupació, de prosperitat i de riquesa.
Ambiciono que planegem urbanísticament des de la proximitat, defugint el vell mantra que la mida o la quantitat són millors que la qualitat. O que deixem de pensar que allò que és vell no pot tenir cap més destí que l’enderroc. O que mirem endins abans de depredar enfora.
Ambiciono que mai més ningú confongui l’ambició amb els deliris de grandesa. I que qui vingui sigui capaç, com a mínim, de tenir una llista d’ambicions tan mesurable i contrastables com la que acabo d’enumerar.
De totes aquestes ambicions, que no són personals, sinó col·lectives, n’hem posat les bases. Permetin-me, doncs, la llicència d’explicar-los una darrera ambició: que de totes elles hi hagi una cinta per tallar i una foto per fer.
