Víctor Manuel Punzano
Les eleccions municipals i autonòmiques, de les quals resultaran els poders públics més propers a la ciutadania per al proper mandat, tenen una enorme rellevància.
Tenen una enorme rellevància per a la sort de les persones amb discapacitat i dependència, així com per a les seves famílies. Dones i nens són els potencialment més vulnerables. El polític molt donat a l’empatia quan hi ha comicis, però molt desarrelat quan governa, siguem francs, hauria de tenir en consideració la discapacitat a la seva agenda política.
La prioritat rau en l’accessibilitat universal, en qualsevol entorn. El medi urbà, mitjançant l’adaptació de carrers, voreres, les edificacions públiques i privades, dotant el comerç d’ajuts o crèdits per a la seva accessibilitat, les comunicacions, les noves tecnologies, i els béns i serveis.
Les comunicacions locals, la seva interpretació, els textos oficials i el mètode de comprensió és fonamental. Cap ciutadà no es pot ni ha de quedar al marge. La manca d’accessibilitat és la forma de discriminació més subtil que pot patir un ciutadà. Quan la societat o, pitjor encara, una administració o ens local aplica un filtre que descarta el talent, el potencial de moltes persones discapacitades, impedint el seu desenvolupament, es fomenta la injustícia.
Són moltes i variades les polítiques per exercir el dret a l’accessibilitat universal. Només cal tenir voluntat política. Pel que fa a l’ocupació, un exemple és la responsabilitat social i evitar licitacions públiques amb empreses no compromeses amb un percentatge mínim de treballadors discapacitats. Però si en el fons es tracta d’accessibilitat i eleccions, els partits polítics han de començar a donar exemple, que tots els processos electorals siguin accessibles, a la pràctica, i no a la seva teoria.
