Mai no sé si ho faig per ètica o estètica. O sigui: si em tenyeixo els cabells de ros per plaer (realment m’agrada com queda) o per pressió estètica (així semblo més jove).
El tema és que aquesta setmana he fet la meva passada anual per la perruqueria. Només m’ho faig un cop l’any, però soc constant. A banda de les rialles còmplices (que n’és de divertit, riure’s d’un mateix), he rebut dues línies de comentaris: Una combinació de “però si els cabells blancs et fan molt interessant”, amb “però sembles més jove”.
Val a dir que és el mateix que jo li diria a un amic en la mateixa situació, vet aquí, doncs, que a una certa gràcia (anar ros) li cal afegir molta voluntat d’aparentar jove.
I és que a la joventut la tenim molt castigada (precarietat estructural, “burnout“), però quan es tracta del físic, tots volem semblar joves. Aquest culte a la joventut “per se” (o sigui, sense arguments sòlids) ens impregna quasi sense adonar-nos-en. És un edatisme que jo mateix reforço quan, cada cop que una amistat celebra l’aniversari, el felicito amb un “carroza“. Quan mirem amb nostàlgia (i enveja) uns anys ja viscuts.
Tanmateix, l’Ander de 22 anys no tindria coratge d’exposar els seus sentiments en una columna d’opinió. Ni afrontaria certes gestions com ho fa l’Ander de 37. Sentiria més urgència per rebel·lar-se, que no pas comprendre el pes històric, profund, pel qual ens hem de rebel·lar.
Què cadascú pensi en les seves vivències. Què éreu millors de nens que de joves? De joves que d’adults? D’adults que de grans?
I si no és així, llavors per què tenim tan incorporada la joventut com un valor superior a la resta? No sembla un debat anecdòtic, tota vegada què la pressió estètica per semblar jove (i prem, i feliç…) és un mercat que mou milions d’euros.
Em poso com a deure felicitar els aniversaris de les meves amistats canviant el paradigma: valorant les taronges (que ens queden per esprémer) en els nous cicles vitals (que ens queden per encetar).
Potser així la propera primavera, ja del 2024, quan em tenyeixi de ros serà merament per un gust estètic. I no pas per un problema ètic.
