Josep Ballbè i Urrit
La televisió només fa mal si no saps apagar-la. Malgrat semblar una frase contundent i, fins i tot, no exempta de polèmica, em reafirmo en el seu rerefons. Sobretot deu dies després de la befa envers la Verge del Rocío mitjançant un gag desafortunat, groller i inoportú del seu programa “Està passant”.
El periodista i humorista Toni Soler Guasch, que el dirigeix –alhora creador del “Polònia”– s’ha passat de taca d’oli. Amb el greuge afegit d’enrocar-se en l’orgull prepotent de dir que no pensa pas excusar-se. Així no aconsegueix altra cosa que li ploguin crítiques cada cop més acarnissades, del nord i del sud.
Salvant distàncies, el cas em duu a recordar els macabres fets de l’atemptat contra la redacció del setmanari satíric francès “Charlie Hebdo” (el 7 de gener del 2015). Un escamot de radicals islamistes va voler fer justícia pel seu compte, cometent una barbàrie horripilant. Déu nos en guard!
La cadena catalana sol estar ficada en mil i un saraus, on tal vegada mai no sol fer un exercici d’autocrítica humil. Sense anar més lluny –i per posar un parell d’exemples aleatoris–, citaria el tractament predominant del tema independentista (envers altres opcions oposades) i el minutatge antagònicament desfavorable de la “claca periquita”, si el comparem amb la “culerada”.
En temes més ajustats al paràmetre informatiu, em sembla fora de lloc –sobretot als informatius de caps de setmana i en temes d’esports i oratge–un cert exhibicionisme dels locutors dels Telenotícies.
Entenc que el que és més adient i rigorosament acadèmic implica exposar les notícies asseguts davant d’una taula, amb el portàtil damunt. Què pinten les sabates de taló alt (les dones) o un calçat esportiu (ells)? Tot ho interpreto com una mena de prevaldre l’embolcall per sobre del nucli. Dit altrament, crec que cal remarcar i ajustar la puresa de continguts. Els elements de l’entorn ambiental van a segon pla… En el cas dels canals privats dels grups Mediaset i Atresmedia, em treu de polleguera veure presentadores/locutores amb vestits de llargada inapropiada.
Per tot plegat, i retornant al paràgraf inicial, sento cloure la meva reflexió confessant-me “fan” del Papa Bergoglio. Si més no en el sentit que fa més de trenta anys que no veu televisió. Al cap i a la fi, pel que cal veure –amb “menús” de nivell sovint insuficient i exposat potser a la presència d’altres elements distorsionadors– em quedo amb la ràdio. A l’estil de l’adagi “ell s’ho talla i ell s’ho cus”. No admeto manipulacions.
