Josep Ballbè i Urrit
Fa 26 anys que l’OMS va fixar l’11 d’abril com a Dia Mundial del Parkinson.
És una data que coincideix amb el naixement (el 1755) del metge britànic a qui atribuïm el descobriment de la patologia. Inicialment, però, ell l’etiquetà com a “paràlisi agitant”. Se celebra dessota el repte i la fita de conscienciar la ciutadania amb la realitat d’una discapacitat degenerativa que afecta uns deu milions de persones, a tot el món. De cara al 2030, les estadístiques preveuen una xifra que ultrapassarà els dotze milions. Cal prendre’n, per tant, el màxim interès. Sobretot, si més no, per arribar a establir un grau d’empatia més alt envers els afectats. També, però, perquè qualsevol de nosaltres s’hi pot trobar. Tant en l’àmbit personal com dins l’entorn familiar més proper.
Es tracta d’un procés regressiu i crònic del sistema nerviós central. El mal es concreta en unes cèl·lules que són incapaces de generar dopamina (una hormona que regula el moviment del cos). Llavors, la tremolor i una rigidesa creixent es van apoderant de les extremitats i rostre, la qual cosa deriva en problemes d’equilibri i coordinació corporal. El dany neurològic esdevé totalment irreparable. Després de l’Alzheimer, som davant de la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent.
En aquest àmbit, en l’àmbit de Terrassa, mai no agrairem prou la impagable tasca que fa l’entitat AVAN (Associació Vallès Amics de la Neurologia). Actualment, viuen la il·lusió del projecte il·lusionant de traslladar la seva seu: del Centre Cívic Avel·lí Estrenjer (a la plaça de la Cultura) a l’indret on hi havia l’antiga fàbrica tèxtil Pont Aurell i Armengol (al carrer de Sant Francesc, 71).
Paral·lelament amb la diada referida, bo és informar –com cal– de la propera Cursa i Passejada pel Parkinson (de 5 i 2,5 quilòmetres, respectivament). La tenen prevista per a aquest pròxim diumenge, dia 16, a partir de les 10 hores. Amb punt de sortida i meta just davant de la seva seu social. Enguany arriben a la sisena edició. Avui, dijous, és el darrer dia habilitat per poder inscriure-s’hi. En qualsevol cas, convido tothom a aplegar-se per la rodalia de la prova: serà un senyal magnífic de suport als participants. Alhora, d’empenta a les persones que fan per conviure –dignament i admirable– amb aquest imprevist “company de viatge”, que minva la seva mobilitat i els obliga a fixar-se reptes personals des d’una perspectiva prou més complexa. Un exemple a seguir i valorar, en justa mesura, per part de tots aquells que, diàriament, hem de donar gràcies a la vida, amb l’avantatge afegit de disposar de tots els nostres recursos, sense cap limitació.
