Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Ja he escrit diferents articles manifestant la davallada que estem patint tots els catalans en la històrica i tradicional relació entre els autòctons del país i el fins ara un dels símbols més estimats de Catalunya: la muntanya de Montserrat.
Recordo quan de petit pujava molts diumenges a passar el dia per tal de poder gaudir dels compromisos de la fe cristiana i escoltar el “Virolai” sortint d’aquelles veus blanques i pures que tenien els escolanets. Recordo gaudir de l’entorn i del vincle que ens unia a tots els que havíem decidit pujar a fer una jornada en família. Més tard, he mantingut aquesta connexió amb aquest indret tant per motius personals com professionals i el pas dels anys ha fet que anar a Montserrat s’hagi convertit en un moment trist, allunyat del veritable sentit afectiu-religiós que li correspon i per descomptat d’esquena a qualsevol simbologia amb el nostre país. Montserrat ara només és una màquina de fer diners, que defuig substancialment dels veritables valors i postulats amb què la vàrem veure néixer, aviat farà mil anys.
Pel camí hem anat perdent el tracte afectiu del personal responsable dels serveis, que ara cansats i estressats només saben cridar a seguretat davant les possibles incidències. Cues per a tot, preus absolutament disparats (turístics), obligació de reservar espais a la basílica, pàrquings i accessos de pagament escandalosos, aglomeracions de coreans a la recerca de la fotografia són les qüestions que interessen als gestors d’aquesta muntanya que fins ara sentíem molt nostra. Escoles i instituts que arriben de visita i que són menystinguts (fins i tot amb reserva) per poder accedir a conèixer la seva cultura, les seves tradicions, s’han de quedar al carrer o darrere de tots els bancs plens de turistes fent fotos d’allò que ara ja només és un espectacle i els nens i nenes que venien emocionats per veure uns vailets de la seva edat cantant de manera diferent però extraordinària tornen a casa decebuts per la manera com han estat expulsats d’aquest gaudi i aprenentatge.
Montserrat s’ha posat de cul a Catalunya. La qüestió, per a alguns és clar, monjos inclosos, és que la gallina dels ous d’or no s’aturi indistintament del que això pugui repercutir amb l’ideari, la fe, la simbologia, les tradicions i la cultura del país. Potser són ja massa institucions que tenen un tros del pastís i tot allò que aquest indret ha significat per a tots els catalans i catalanes ara queda supeditat a la força del diner, del negoci en què s’ha convertit aquesta atracció turística. És per això que a partir d’ara tots nosaltres, vull dir els d’aquí, haurem de començar a trobar un altre lloc que ens identifiqui, ens agermani i ens aculli com mereixem i deixem que Montserrat comenci el segon mil·lenari de la seva fundació com una societat anònima que prioritza el seu compte de resultats a les persones que identifiquen les seves vides amb una història d’amor magnífica amb la muntanya però ara per ara impossible de mantenir.
Tot plegat és molt lloable en aquest canvi d’estratègia, l’única cosa que em genera dubtes és saber si la Moreneta hi està d’acord, però als plutòcrates això tampoc els interessa gaire.
