Josep Ballbè i Urrit
Penjats de la televisió i del glamur o brossa de les revistes del cor, goso establir un preludi doble.
Sempre s’havia dit que la primavera començava quan El Corte Inglés pagava un anunci –a la caixa tonta– en encetar-se el mes de març. D’altra banda, durant tres dècades, l’estiu esclatava quan el “gerro” de l’Ana Obregón s’exhibia –en vestit de bany– a la portada de la vomitiva revista “Hola”. Tenia garantit el pagament de les seves vacances a Mallorca… Vet ací que, ara, ha volgut colar-se súbitament en un munt de cases del país, mitjançant una nova portada ben tèrbola d’aquest setmanari. Pel que s’apunta, la minuta aproximada d’una gestació subrogada –als EUA– té un cost que oscil·la sobre els 170.000 euros. No cal patir. La revista se n’haurà subrogat el pagament… i anar-hi anant.
Ser mare als 68 “tacos” genera polèmiques ètiques i morals, científiques i polítiques, entre d’altres. No hi té res a dir –aquesta vegada– la “tal” Irene Montero, ministra d’Igualtat? Els rics estan per sobre del bé i del mal. Algú potser li hauria de recordar a l’actriu que un fill no és una mascota. Tal com ella mateixa ha dit, mai més no tornarà a estar sola. Ha pensat, però, en la criatura d’ací a 10/15/20 anys-vista? Qui en tindrà cura?
A Espanya, no es permet legalment recórrer al ventre d’una altra dona per gestar un nadó. Aquest sistema obre la porta a fer negoci amb el cos de les dones. Entenc que no plantejo pas cap bajanada. Dos i dos són quatre. Em pregunto qui, com i quan vetlla pels drets dels infants. Poca broma! El tema –per si sol– és prou seriós a fi que es prenguin mesures que delimitin un entorn ajustat i coherent. Són massa les escletxes que permeten escapolir-se de tota reflexió i operatòria assenyada en la matèria. Llavors pot prevaldre la picaresca, a banda d’altres elements que ja citava al primer paràgraf.
“You’ll never walk alone” és el títol d’una cançó del musical “Carousel” (1945). Anys més tard, fou adoptada com a himne pel Liverpool FC. En començar, taral·leja “When you walk through a storm / Hold your head up high / And don’t be afraid of the dark” (quan caminis a través d’una tempesta, mantingues el cap ben alt. No tinguis por de la foscor).
Després de tot aquest poti-poti, crec arribat el moment d’exigir –d’una vegada per totes– a les autoritats que afinin la mateixa actuació. Menys parafernàlia, prou teatre i més concreció a l’hora de parir lleis com cal. No en necessitem una allau. Les justes i ben afinades. En cas de no ser així, el desgavell campa a tort i a dret. El món es fa ingovernable. No vull viure al regne de “can seixanta”.
