Joan Roma i Cunill
Dels temps de la Mancomunitat de Prat de la Riba queden situacions que ni el temps ni els profunds canvis polítics han resolt. La Diputació de Barcelona (DIBA) té avui dia 283 carreteres, o trams de carretera, amb una longitud total de 1.563 quilòmetres.
Evidentment, parlem només de la província de Barcelona, que és la seva demarcació natural. Això requereix un volum important de recursos econòmics, però també de maquinària i personal, que en pura lògica de país hauria d’estar sota dependència de la Generalitat.
Però no. Els anys passen, els discursos avancen, però ni un sol pas en la direcció pertinent. Mentre hi hagi algú que paga, tot això que ens estalviem. Profund i rotund pensament del Govern de la Generalitat.
I quaranta-quatre anys després de les primeres eleccions municipals, de la democràcia recuperada, després de múltiples peticions que Catalunya no tingui cap poble ni cap municipi que no estigui connectat per una carretera, ha de ser la DIBA qui resolgui aquesta situació. A la província de Barcelona, és clar, a les altres tres províncies ja s’ho faran…
Evidentment, als alcaldes afectats els és igual que la carretera pertanyi a la xarxa de la DIBA o a la de la Generalitat. El que és important és tenir una carretera i no un camí, com fins ara, que havien de mantenir i arreglar amb els diminuts pressupostos municipals. Però tinguem clar que la solució hauria d’haver vingut de la Generalitat. És l’administració competent, que ha esdevingut incompetent, durant 44 anys.
Per raons d’espai, exposaré els tres pobles del Berguedà que finament tindran carretera i no camí. Es tracta de Gisclareny, Castell de l’Areny i Montclar. En total, la DIBA modificarà els tres camins perquè compleixin les funcions de carretera: un total de 23,54 quilòmetres, amb una inversió de 2.618.000 euros.
Durant anys, vaig portar aquesta reivindicació al Parlament de Catalunya, en forma de preguntes, primer, i de proposicions no de llei, després. També ho vaig fer amb el de Castellnou de Bages, Mura i algun altre, fora de la província de Barcelona. El resultat, sempre negatiu. Qualsevol excusa era bona per anunciar futurs plans, futurs mapes, futures inversions a comarques de muntanya o a zones despoblades, etc., però el cas és que mai hi va haver la voluntat d’assumir les competències, i resoldre la situació.
Molt bé, una vegada més, la DIBA es farà càrrec de funcions que no li pertoquen, amb diners que podrien anar cap a altres infraestructures, equipaments i serveis municipals realment propis. Però no, la DIBA els pròxims 15 anys destinarà 230 milions a nous plans de manteniment i millores de les “seves carreteres”, que haurien de ser de la Generalitat.
I continuarem veient mostres clares de com el nostre país està mal governat, i molt mal gestionat, gastant inútilment per no reordenar el territori. Com expliquem a la gent que venen màquines de la Generalitat a treure neu (o tirar potassa), amb la pala aixecada, perquè la carretera no és seva, i la posen a terra per netejar quan arriben a una seva? El mateix cal dir de les de la DIBA. El sobrecost que això sol suposa és per posar en el frontispici de totes les cases de govern del país. Podria exposar molts altres exemples. Algun dia vindrà qui hi posarà ordre perquè cadascú faci el que li pertoqui. També les administracions.
