Joan Carles Folia, Coach Advance Life
La tecnologia és un fet que està instal·lada a les nostres vides, això comporta que ens comuniquem per mitjans que haurien resultat sorprenents o producte de la ciència-ficció a les generacions anteriors: WhatsApp, Facebook, Instagram, Twitter, LinkedIn…
La tecnologia, a més, comença a ser definitiva en el sector del lleure, de passar-s’ho bé i això ens allunya, especialment als joves, de gaudir d’activitats que van a una velocitat real. Sabem que els nostres nois i noies aprenen, s’informen, es relacionen, comuniquen i es diverteixen mitjançant les noves tecnologies i això fa que el seu cervell copsi les coses a una velocitat de vertigen. Però què passa quan es confon el que és virtual amb el que és real?
Hi ha persones que a causa de determinades causes psicològiques i també per una certa contaminació psicosocial tendeixen a dependre excessivament dels mitjans de comunicació tecnològics: mòbils, tauletes, ordinadors en els seus diversos usos, incloent-hi els lúdics, com els videojocs, poden arribar a ocasionar-los autèntiques addiccions pel nombre excessiu d’hores en què els utilitzen, que els allunyen del món real, confonent el personatge que s’han creat per interactuar amb altres en situacions similars amb la seva veritable identitat, i s’encenen els llums d’alarma i apareixen les preguntes del perquè de les dependències esmentades, que si van arribant a un límit abans de cronificar-se, poden necessitar la intervenció de psicoterapeutes o metges psiquiatres. La tecnologia en si mateixa pot ser de gran ajuda, o també crear problemes segons l’ús i el sentit que se li atorgui.
Així, qualsevol imatge que destil·la d’una pantalla esdevé diferent de les imatges que la vivesa del món ens transporta. No és ben bé el mateix veure volar una abella a través d’un aparell que fer-ho “in situ”, directament, a qualsevol lloc de la nostra ciutat. Ambdues imatges són integrades de manera diferent, a dues velocitats distintes. Si gran part del contingut que estem rebent és proporcionat i focalitzat per un plasma, estem enganyant l’adquisició del sentit real de les coses, el vol de l’abella té una velocitat concreta i realista, igual que el moviment de les persones; les pantalles distorsionen aquesta realitat. Els joves s’acostumen al fet que totes les coses han de passar de manera ràpida i explosiva i quan se’ls proposa fer quelcom de velocitat més lenta, se’ls genera una emoció d’avorriment. És per això que entre anar en bicicleta o jugar a un joc diabòlic a la Play, gairebé sempre triaran l’emoció intrèpida del joc virtual.
Encara recordo el Joel quan em preguntava a què s’assemblava l’olor de les roses i quan li vaig demanar com era que no coneixia aquesta olor tan característica, la seva resposta va ser: “A la tauleta no es pot ensumar res”.
Ens hem endinsat en un atzucac pensant que tot podria ser virtualitzable i que tots en sortiríem guanyant, fins que ens hem adonat de les pèrdues. En termes econòmics, hi ha guanys i pèrdues. La indústria digital només pensava en els beneficis, els seus, és clar, i llavors defensaven la digitalització de tots els processos. Però mai van problematitzar les pèrdues ni van adonar-se de les enormes conseqüències socials que comportava només viure en línia.
Ben entrat el segle XXI i amb l’arrelament que tenim de la tecnologia a les nostres vides, no ens podem posar de cul al seu ús, però sí que hem de ser conscients, molt conscients, de la necessitat de combinar el que pot venir per la via digital i el que ha de continuar integrant-se i convivint amb la vida real. Qualsevol cosa que s’allunyi d’aquest equilibri entre el món i la velocitat virtual i el món i la velocitat real ens apropa al descontrol de la psique i a l’absentisme de la realitat.
