Josep Ballbè i Urrit
Aquest títol que acabo de triar tan sols és per desorientar una mica el lector.
La dita italiana ve a dir que, si volem les coses ben fetes, cal actuar amb calma. Per contra, diré que avui se celebra el Dia Mundial del Piano. Li devem aquesta iniciativa a Nils Frahm: un músic i pianista berlinès que té 40 anys. Com que aquest instrument té 88 tecles, va suggerir retre-li un homenatge popular. Així, cada any, el dia cronològic número 88 trobem pianos al mig de carrers i places de les grans ciutats. Aquells que el saben tocar tenen l’oportunitat de delectar-nos l’oïda amb uns minuts del seu art.
Podem establir que els orígens del piano es remunten a les acaballes del segle XVII. Barolomeo Cristofori va bastir un estri similar al clavicèmbal. En fer vibrar les cordes –amb forma de martell– s’aconseguia un so més dolç i sostingut. El mot “piano” esdevé de l’evolució del nom amb el qual en Cristofori el batejà (“clavicémbalo col piano forte”: clavecí amb sons suaus i forts). Més endavant, es reduí abreujadament a les expressions “pianoforte” i “piano”.
N’hi ha de tres tipus: de cua, vertical i electrònic. Aquest darrer en seria la versió més moderna, a partir d’invents bàsicament japonesos, produint sons d’altres instruments musicals. Al llarg de la història, el “top five” dels millors intèrprets els trobem en Ludwig van Beethoven, Wolfgang A. Mozart, Frédéric Chopin, Franz Liszt i el matrimoni format per Robert i Clara Schumann.
Reprenent el fil inicial, cadascuna de les 88 tecles té una corda amb el seu martellet corresponent, dins d’una caixa de ressonància. Un cop dit això, val a dir que pocs dies després de commemorar l’aniversari del naixement de la famosa pianista Maria-Remei Canals i Cendrós (nascuda el 12 de març del 1914 i morta el 28 de juliol del 2010), la fundació que duu el seu nom situa aquests instruments en àmbits més propers al gran públic. Sobretot, considerant que solen ubicar-se en grans auditoris, no precisament a l’abast de tothom, per raons econòmiques.
D’uns anys ençà, ens hem acomodat estoicament a la celebració d’un dia concret de l’any a algunes fites veritablement inversemblants i curioses. Com ara el dia internacional del bacó, de la barba, de la bicicleta, el dia sense cotxes, dels animals, de la truita, de la torrada, de la pizza, de la birra, del gelat, del sandvitx, del cava, de la xocolata, de la pau, del càncer, de la corrupció, del migrant “and so on”. Gairebé goso dir que “hi ha més dies que llonganisses”. Ens manquen jornades per establir records realment potents i amb un sentit que aporti fondària…
En aquest sentit, tant de bo que aquesta reflexió meva –prou curta– pugui ajudar, un bri, a millorar quelcom. Si més no, al fet que força gent que no ha tastat encara l’encís per la música de qualitat hi arribi a trobar l’imant que els sotraguegi el cervell i aporti pau interior al seu cor. Metafòricament, heus ací, doncs, el clau que voldria reblar a l’arxiu dels seus sentiments. Això sí, sempre “visca la música!”
