Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Hi ha molts tipus d’amor, però per parlar d’amor incondicional potser que primer parlem de l’amor condicional. Aquest és un aferrament i un sentiment cap a algú que depèn que aquest algú es comporti de certa manera.
Al cor hi ha la premissa que la persona que dona l’amor (l’amant) ho fa perquè rep alguna cosa a canvi, és a dir, una resposta de la persona que rep l’amor (l’estimat) que satisfà les seves expectatives, sovint poc realistes. Més exactament, és l’amor que depèn que l’estimat no actuï d’una manera que l’amant trobi inacceptable o intolerable.
Una vegada vist aquest amor, podem plantejar-nos què és l’amor incondicional, i el podem definir com aquell amor amb absència de qualsevol benefici per a l’amant. Transcendeix tot comportament i no depèn de cap manera de cap forma de reciprocitat. És complet i totalment desinteressat. No es pot donar en la mesura que flueix sense esforç del mateix cor (zona límbica del cervell – hipotàlem), en lloc de venir conscientment de la mateixa ment racional.
Si haguéssim de trobar exemples de la vida real que ens portessin a pensar en aquesta mena d’amor incondicional, segurament moltes de les situacions que ens vindrien al cap tindrien a veure amb moltes de les coses que els pares fem pels nostres fills, que aprofita aquest vincle per demostrar sobradament l’entrega absoluta i pulcra dels pares i mares vers els seus fills i filles. És quelcom màgic, superior, fantàstic.
També s’ha de dir que la no condicionalitat de l’amor no es produeix en el sentit contrari. Els fills sempre tenen interessos en les seves manifestacions d’amor vers els antecessors fins que són pares i canvien aquesta percepció emotiva i de comportament.
També cal parlar de l’amor incondicional que es pot produir en una parella. Crec que tot amor és incondicional en algun moment. Això és el que passa particularment al principi de gairebé totes les relacions. No et fa res el que el teu nou company va fer malament o quins són els seus defectes, només vols estar amb ell/a.
Quan t’enamores d’algú, ho acceptes tot d’aquella persona. Només veus el que és bo d’ell o ella. No esperes que res, a part d’ell o ella, estigui al teu costat tan sovint com sigui possible. Això és de tot cor. A mesura que passa el temps, el sentiment és menys desinteressat i més condicional. Comences a tenir expectatives i, així el teu amor perfecte es va tornant condicional, però és aquí quan ha de prevaldre el vincle que genera el mateix amor, l’estimació per sobre de la passió, i continuar treballant per allò que abans havia funcionat, per aquelles coses que han fet créixer aquella relació. No és fàcil, però de la memòria de les estones compartides, la complicitat i la concòrdia apareix un nou futur ple d’afecte, companyonia i adoració. L’amor en tota la seva dimensió, l’amor incondicional.
L’amor que no entén de condicions existeix, és real, allò que no treu perquè els límits siguin necessaris, ja que en l’amor no tot s’hi val, i les condicions ens ajuden a protegir identitats i salvaguardar autoestimes. Hi ha qui assenyala que l’amor incondicional és el sentiment més pur i noble que hi ha. És estimar sense esperar res a canvi, és estimar amb cadascun dels nostres sentits, la nostra fibra i amb cada partícula del nostre ésser. És alhora apreciar l’altre per com és, faci el que faci, digui el que digui; encara que aquest algú no estigui al nostre costat.
Com deia Oscar Wilde, “no estimes algú pel seu aspecte, ni per la roba, ni pel cotxe de luxe, sinó perquè canta una cançó que només tu pots escoltar.”
