Josep Ballbè i Urrit
Ningú no és perfecte. Tothom s’equivoca. De fet, se sol dir que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dos cops al mateix indret. L’aforisme que proclama allò que “errar és humà” té la paternitat del poeta britànic Alexander Pope.
Hi afegeix, però, un parell de matisos complementaris: “Perdonar és diví i rectificar és de savis”. Un cop analitzat el pensament, entenc que s’obre una doble via: quan l’esguerres, d’una banda –amb sort– potser arribes al bon port d’assolir una segona oportunitat. L’altra alternativa implica caure al penya-segat de la rancúnia, en mans de qui has pregat l’absolució i el perdó. Davant d’aquest dilema, ja no sé si és pitjor el remei que la malaltia. Demanar perdó no esdevé fàcil. Cal un cap cot. Àdhuc sense deixar anar un sol mot. N’hi pot haver prou amb una mirada fugissera. Alhora, fer palès un penediment creïble. Això et pot permetre fer les paus. En aquest moment, demostres fefaentment que no tens raó. Que faràs per no reincidir. En aquesta conjuntura, fora bo arrelar una profunda empatia entre ambdues parts… Sobretot –per què no?– pensant en una indesitjada revenja, a posteriori, de part de la banda ofesa. No és cap embarbussament o joc de paraules.
El món cristià emfatitza fortament el sentiment del perdó, sobretot al llarg de la Quaresma. Tot i que tal vegada pot no ser vàlid l’argument per als agnòstics, entenc que va bé recordar una dita bíblica genial: no posar límits a l’exercici del perdó. Si estimes, sempre hauries de perdonar. “Ja no et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set”. Podrà semblar un estirabot impossible, certament. Malgrat tot, entenc que passa com amb la paciència: “Com més se’n gasta, més se’n té”. Al contrari dels diners, que si els malbarates, has begut oli.
El reconegut dramaturg i poeta Oscar Wilde convidava a perdonar sempre: “Si perdones sempre l’enemic, no hi ha res que l’enfurismi més”. Una altra cita que referma molt més aquesta tesi ve de la mà de Mahatma Gandhi: “El dèbil no pot perdonar. El perdó és un atribut dels forts”. Amb el benentès que difícilment trobarem algú que estigui lliure de pecat per llençar la primera pedra, en sentit metafòric.
Abans de cloure aquesta reflexió, em permeto incidir en una escletxa possible. Especialment pensant en gent de cor dur que es vol emparar en l’orgull del “perdó sense oblit”. Guardar-se una segona bala a la recambra demostra nul·la generositat, excés d’orgull i manca de comprensió. Ja prou emmerdat i regirat està el nostre món per anar afegint més bastons a les rodes. Bé que podem copsar-ho en la meteorologia informativa dels diferents mitjans. Em posa malalt sentir notícies de tants conflictes bèl·lics arreu… Mentrestant, els grans organismes internacionals i les grans potències demostren ben poc rigor i seny, a l’hora d’optar únicament per la via de l’armament.
Tinguem ben present que el perdó és una decisió. No pas un sentiment. És la mateixa persona qui té la clau de la caixa forta. No és una ciència infusa. Per tant, “avall, que fa baixada!”
