Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Si vens amb mi / No demanis un camí planer / Ni estels d’argent / Ni un demà ple de promeses, sols / Un poc de sort / I que la vida ens doni un camí / Ben llarg / I així pren / I així pren /Tot el fruit que et pugui donar / El camí que, a poc a poc, escrius / Per a demà / Que demà / Que demà / Mancarà el fruit de cada pas / Per això, malgrat la boira, cal / Caminar”. “Que tinguem sort”, 1974, Lluís Llach.
No, no demano ni camins planers, ni estels d’argent (tot i que si miro al cel, el veig brillar), ni un demà ple de promeses, tan sols demano poder fer el camí, el que em toqui fer, sense tantes amenaces ni angoixes.
Al llibre “Història de les seves cançons”, de Josep Maria Espinàs, publicat l’any 1986, explica el significat d’aquesta cançó: “Vaig fer servir un recurs que després utilitzaria molt: escriure una cançó d’amor per dir coses que no tenen relació, forçosament, amb l’amor físic, de parella, però sí amb l’amor universal… i les seves conseqüències personals i socials”. És el que tenia viure en una dictadura en què tot és sancionat, escriure en un doble sentit que fa que la imaginació, tant del que escriu com del que ho sent o ho llegeix, es desenvolupi, sigui creadora i ens porti a entendre situacions i causes de les quals no podríem parlar sense aquest enginy; la cançó, per cert, és tan vàlida ara com en aquella època, tot i que diuen que estem en un país democràtic que està integrat en una Unió Europea que també s’anomena democràtica.
Li diu Lluís Llach a Josep M. Espinàs que parla de “l’amor universal i les seves conseqüències personals i socials”, és d’aquest amor universal i de les seves conseqüències del que voldria parlar. Per fer-ho, començaré plantejant-me unes preguntes, tal com aconsellava de fer el mestre Espinàs en el curs que vaig tenir el goig i la immensa sort de poder fer amb ell sobre com parlar en públic, gràcies a l’Escola d’Infermeria de Sta. Madrona, que el va organitzar l’any 1974. Els ben asseguro que les seves paraules i consells sempre, sempre els tinc pressents! Bé, aquestes són les preguntes: l’amor universal es basa en el respecte? A qui beneficia l’amor universal? Quan parlem de conseqüències personals, de què parlem? I quan parlem de conseqüències socials?
Evidentment, l’amor universal es basa en el respecte, no podem estimar-ho tot i tothom, ara bé, sí que podem respectar-ho tot i tothom i a partir d’aquest respecte no jutjarem contínuament, tot i no haver d’estar d’acord amb el que un altre pot dir o pensar, podem expressar el nostre punt de vista, és clar, però si escoltem amb respecte i parlem amb propietat i respecte, no donarà peu a baralles.
Recordo un pacient musulmà que vaig tenir a l’hospital a mitjans dels anys setanta, era un senyor molt educat i agraït amb tot el que es feia per la seva salut, observàvem que, a pesar que feia la medicació correcta i que analíticament estava millor, el seu estat anímic empitjorava, va arribar molt malament físicament i no podia estar aixecat gaire estona, ni caminar, ni molt menys ajupir-se o fer cap mena d’exercici. Parlant amb el cap de servei sobre què podia passar-li, li vaig comentar que cada dia el veia més trist, i vam quedar que parlaria amb ell per veure si podíem ajudar-lo amb aquesta tristesa que l’envoltava. Bé, vaig procurar fer alguna pregunta de manera discreta i en escoltar una resposta d’ell vaig veure que hi havia de parlar amb més tranquil·litat, sense presses. Ell en un moment concret em va dir: “Em fa sentir malament no poder fer les meves oracions en les condicions adients”, ho va dir sense rancúnia, però amb molta tristesa. Així doncs, aquell dia en acabar la feina em vaig quedar per parlar-hi amb calma i veure com podíem ajudar-lo. Havien dinat i vaig esperar que els companys d’habitació dormissin; quan vaig entrar, ell estava mirant per la finestra, en veure’m, va fer un petit somriure i em va dir: “Senyoreta, li agraeixo molt el seu interès, però no hi ha res a fer”. “Per què li sembla que no hi ha res a fer, i en què no hi ha res a fer?, li vaig preguntar sorpresa. “Miri –em va dir–, jo no puc fer les oracions agenollat sobre la catifa a terra com demana la nostra fe perquè no puc ni estar aixecat tanta estona, ni molt menys agenollar-me, si almenys pogués fer-les de cara a la Meca…”. I li vaig dir: “Bé, no veig quin problema hi ha que les faci de cara a la Meca”. Ell, amb un somriure trist i abatut, em va respondre: “Li vaig preguntar a la germana (la monja que hi havia durant el matí al nostre servei) si li podia demanar al portalliteres de girar el llit de cara a la Meca i es va enfadar molt, em va dir que no i que si volia resar ja tenia la creu davant per fer-ho, que el que li demanava era un sacrilegi”. Vaig respirar fondo, evidentment davant seu hi havia un crist crucificat i no demanava pas que li traguessin, tot i veure’l dia i nit, i li vaig demanar que em donés un moment, ell amb els ulls plorosos em va demanar que no em busqués un problema per culpa d’ell. Li vaig somriure i li vaig dir: “Esperi un moment, si us plau, ara vinc”. Aquell dia el cap de servei s’havia quedat per acabar uns informes, el vaig anar a veure, i en explicar-li la causa de la tristesa i com havia anat el tema amb la monja, em va dir: “Rosa, anem tots dos a posar el llit de cara a la Meca, així tanquem el tema”. Ell era un gran humanista i respectava tothom, i així ho vam fer. Li va dir al senyor: “Vostè no es preocupi per res, la Rosa i jo posem el llit com ens indiqui i a la germana jo n’hi explicaré el perquè”. Ell estava molt emocionat i no sabia com agrair-nos el que fèiem, el cap de servei i jo ho teníem clar, els dos alhora com si ho haguéssim assajat li vam dir: “Trobant-se bé!”. Evidentment, l’endemà arribaren els remugaments i protestes de la monja, però ens va trobar a la resta units en la resposta: “Si vostè estigués malalta en terra estranya, no agrairia una mica de comprensió i compassió?” Anava a protestar, va adonar-se que no valia la pena, i va marxar remugant, què hi farem!
Crec que tan sols amb aquesta història real, encara en època de dictadura i amb una església totalitària, n’hi ha prou per contestar les preguntes. L’amor universal es basa en el respecte? Evidentment, sense cap dubte! Ell respectava el crucifix i nosaltres que resés de cara a la Meca. A qui beneficia l’amor universal? A tots, en el cas que he exposat, al malalt perquè millora la seva salut i al personal sanitari perquè té resultats més bons i més ràpids. Quan parlem de conseqüències personals, de què parlem? Doncs de donar i rebre el millor possible, estima i seràs estimat, respecta i seràs respectat. Quan parlem de conseqüències socials? Parlem de pau, d’estabilitat econòmica per a tots, que la sanitat arribi a tothom, etc.
Mirin, si en lloc de preguntar tan sovint què és la masculinitat, què és la feminitat, etc., preguntéssim què és ser persona indiferentment del gènere, molt probablement viuríem millor, perquè el que importa és la persona, si respectéssim les persones potser els nens/es podrien ser nens/es sense haver de sentir contínuament com és que juga amb nines o amb pilotes. Potser, si es valoressin les persones, només potser així el món seria millor.
“El fet que segueixi un camí que no és igual que la resta no implica que m’hagi perdut”, anònim. Si entenem això, no ho dubtem, viurem millor.
