Josep Ballbè i Urrit
“Los besos en el pan” és el títol d’una novel·la genialment antològica de la malaurada Almudena Grandes: ens va dir adeu fa aproximadament quinze mesos.
La recomano encaridament. Tracta de situacions senzillament normals de casa, la feina o qualsevol altre entorn social, en què la gent fa per no perdre “costums” tradicionals d’arrelament als esquemes existencials de sempre. D’ací, justament, molts lectors aprendran per què moltes àvies –sense anar gaire lluny, la meva Rosalia– ens van ensenyar a fer un petó al pa, abans de menjar-lo. Un gest que pot semblar innocu. Farcit, tanmateix, de l’empenta nuclear d’un ensenyament de gran importància. Quina gran lliçó!
Prenent una altra imatge de la infantesa, recordo els meus 34 anys en una caixa d’estalvis. Associada a aquesta entitat, pinto –mentalment i onírica– la foto d’una llibreta o cartilla. En néixer, pares, avis i padrins solien regalar-te’n una. Amb el “detall” institucional d’abonar-te el que anomenàvem un “val N”, pel valor equivalent de 100 pessetes. Ho dic bé: traduït en l’actualitat són 60 cèntims d’euro. Una invitació formal, en tota regla, a conrear el valor de l’estalvi. Fa esgarrifança establir-ne el contrast, oi?
El lector es preguntarà si m’he begut l’enteniment. Amb altres paraules, on vull arribar! Ni més ni menys a l’acord “forçat” –a cop d’empentes i rodolons– entre la gran banca i la ministra Calviño: mantenir les “llibretetes” per als majors de 65 anys. Ha costat suor i llàgrimes! Bàsicament, cal donar-ne les gràcies a un jubilat de 78 anys (Carlos Sanjuan), artífex de la campanya “Soy mayor, pero no idiota”. Que consti que n’hi ha als volts de tres milions a tot Espanya i estaven en període de liquidació.
Les oficines ja no les publicitaven. Més encara: no n’obrien de noves i anaven a la “caça i captura” –per liquidar-les– de l’estoc provinent majoritàriament de les antigues caixes… Conjuntament amb aquesta mesura, han acordat un protocol específic per a gent gran i de pobles de “la España vaciada”. Han duplicat el nombre d’agències amb horari ampliat i han millorat/potenciat l’atenció telefònica en un 50%. No hi havia dret que nuclis de pobles amb menys de 500 habitants es quedessin sense banca presencial.
El que més em preocupa, però, és el perfil baix de sentiment i criteri tant per part del govern de la nació com dels banquers (que no pas bancaris). Ho fan a contracor i de mala gana. Aviat començaran a veure-li les orelles al llop: el “pressing” comercial que suporten els empleats del sector deriva en baixes freqüents i no precisament curtes, per estrès o patologies similars. Els costarà més el farciment que l’indiot. Arribats en aquest punt, de llàstima, cap. S’ho han guanyat a pols. Potser sí, doncs, que ací s’escaurà aquella sentència política memorable del “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Volem anar tan de pressa, a velocitat de Fórmula 1 i ens estavellem d’entrada. Raó de més per recuperar imatges tan senzilles i tendres com les del petó al pa… O la cartilla d’estalvi, amb la corresponent guardiola.
