Ens han abocat a digitalitzar la nostra vida íntima, educativa i quotidiana, però no ens han ensenyat a fer-ho correctament.
Fa dos mesos em van robar el telèfon mòbil i uns “hackers” van acabar accedint al meu compte bancari, a diversos correus electrònics i fins i tot als perfils de Facebook i Instagram.
Amb independència que finalment tot sortís bé, em vaig adonar que havia dipositat tota la meva vida íntima a l’“smartphone”, casa meva estava penjada a la xarxa.
La sensació d’absoluta vulnerabilitat que vaig sentir durant els següents dies em va fer pensar que havia digitalitzat la meva vida, però que mai no havia après a fer-ho bé. Amb 12 anys, un ordinador a casa dels meus pares. Amb 16 anys, una adreça e-mail. El primer telèfon. Amb 24, internet al mòbil. Amb 32, pagar des del telèfon. I així anar tirant.
Tanmateix, el procés de digitalització del nostre món és tan rellevant com –imagino– la invenció de la impremta, l’any 1440. I les seves implicacions a la nostra vida són abismals.
Per exemple, probablement està canviant l’estructura del pensament abstracte. I no parlo del tan comentat Chat GPT, sinó del fet que, ara mateix, estiguem donant un ordinador portàtil a cada alumne d’ESO i batxiller. No obstant això, és necessari que facin classe amb un ordinador?
Tots els meus amics i amigues professores em diuen que intenten evitar al màxim el seu ús. I em fa pensar: potser s’hauria d’apostar per desdigitalitzar el sistema educatiu? O endarrerir el seu ús, de forma que potser un alumne de 1r d’ESO no necessiti l’ordinador a classe? O potser la mesura racionalitzadora podria ser no emprar l’ordinador?
I és que ens cal reivindicar l’escriptura a mà, sabent com sabem que és una manera de retenir millor la informació. O sigui, no tant memoritzant-la, sinó passant-la pel teu cos –la teva ment, el teu coneixement– i fent-ne una exposició adaptada al discurs propi.
Un exemple que em posa una amiga professora a l’Hospitalet: “La capacitat de resumir un text no és tant fer una versió abreviada, sinó entendre tot el redactat i acabar fent un breu enunciat conclusiu”. Fote’t, Chat GPT!
Un altre exemple que em regala ara una amiga professora a Valls: “M’agrada que escriguin a mà i que si s’equivoquen guixin el paper. Així podem veure com ha estat el procés de creació, errada, rectificació, etc.”, explica.
Si fos per ella, ni el típex estaria permès! Ni Chat GPT, ni tan sols típex… És això un akelarre neoludita? Un amic, divertit i encertat, replicava: “I on posem el límit? Segur que quan va sortir l’escriptura en tinta devien estar igual: Ui, ui, ui! Però si és molt millor escriure a la roca, amb cisell i martell!”.
Em fa riure i em fa pensar que, potser, el problema no és la tecnologia, sinó l’ús que en fem. Dues escenes a Barcelona, no fa gaire:
1. Concert d’Oques Grasses, Palau Sant Jordi, 18.500 persones. Sentiment comunitari a flor de pell, cantant a pulmó. El de la meva vora es passa 3/4 parts del concert gravant les cançons amb el mòbil, sense parlar gaire amb la seva parella.
2. Platja de la Barceloneta. Un grup de turistes es fa fotografies amunt i avall. Malgrat els 24 graus d’un març primaveral, cap d’elles es treu les sabates per banyar-se els peus, cap d’ells toca la sorra amb les mans.
Ingrid Guardiola ho explica molt bé al seu assaig “L’ull i la navalla”: “El valor avui dia rau en el fet de ser exposades, no tant en la seva vivència ‘per se’”. O sigui, existirà en tant que algú ho miri.
Ens han abocat a una vida digital, però hem d’aprendre a gestionar-la bé. Perquè, si no, viurem el món com si fos una interfície. I jo la vull veure sense típex, aprenent de les errades en el camí marcat.
