Salvador Cardús i Ros
Que Terrassa és una ciutat afortunada en molts sentits és una evidència empírica. I això és particularment cert en el terreny de la cultura.
En només quatre dies, hem tingut des d’un espectacle de dansa del més alt nivell internacional imaginable, el Béjart Ballet Lausanne a LaFACT, fins a una sessió excepcional de petit format als Amics, un Glosajazz, organitzat per Terrassa Glosa en el marc de les moltes activitats del 42è Festival de Jazz.
De l’activitat de Terrassa Glosa, que en aquesta ocasió van presentar una proposta original que combinava de manera excel·lent les improvisacions tant al piano de Xavier Algans com de les gloses d’Alexandre Nebot, ja en parlaré més a fons un altre dia, perquè mereixen una atenció molt especial. En canvi, sí que vull dedicar aquestes ratlles al que fa possible l’excepcionalitat de la presència de Béjart Ballet Lausanne a Terrassa. Una proposta de LaFACT que va merèixer l’atenció de terrassencs i forasters fins a no deixar ni una butaca buida en les dues sessions de dissabte i diumenge, i que haurien pogut omplir encara dues o tres sessions més.
Com que no soc crític ni musical ni de ballet, la meva opinió sobre la vàlua artística de la proposta dels de Lausanne no tindria gaire interès, si no fos perquè l’avalen a bastament els que hi entenen. Però, certament, com a experiència estètica és de les millors coses que he viscut i que, per als que es van despistar, sàpiguen que trobaran una versió a Youtube (https://youtu.be/NurPeO9h7K8) de les “7 danses grecques”, amb música de Mikis Theodorakis, que van oferir a la segona part. No és el mateix, però per fer denteta és suficient.
Ara bé, el que sí que puc comentar és que hem estat de sort amb la continuïtat que LaFACT ha donat a l’activitat que havia proporcionat el Centre Cultural de Caixa de Terrassa i la resta de fundacions. De la desgraciada desaparició de la nostra caixa, n’hem dit coses, per bé que encara no la darrera paraula. La pèrdua des del punt de vista econòmic, social i cultural per a Terrassa i tota la seva àrea de servei ha estat incommensurable. I la perversitat política que la va provocar, imperdonable. Però la continuïtat que va donar al Centre Cultural –i a la resta de fundacions de Caixa de Terrassa– l’Antiga Fundació Caixa Terrassa, ara reconvertida en LaFACT- Factoria Social de Terrassa, segons un original model socioempresarial, és quasi un miracle.
A manca dels recursos que oferia l’antiga caixa local, la continuïtat de l’activitat de l’antiga Obra Social obligava a un replantejament radical. És cert que per fer la transició es va poder comptar inicialment amb un paquet important de reserves que s’havien fet previsorament. Però calia trobar el model que permetés el finançament de totes les activitats sense allunyar-les del seu caràcter popular.
I el model de socioempresa, és a dir, la capacitat de generar recursos per mantenir uns projectes que ja no mantenen en exclusiva cap entitat financera –ni poden comptar exclusivament amb el suport públic– és el que permet que a Terrassa tinguem una programació cultural del nivell que pot tenir qualsevol capital europea.
Abans he dit que era quasi un miracle. No: en aquest terreny no hi ha miracles. Hi ha persones amb talent, bons professionals, al servei de la comunitat, com és el cas de l’actual presidència de LaFACT. I cal agrair-ho.
