Carles Fornell
Si volguéssim descriure totes les propietats de cada àtom d’una pedra, ens trobaríem amb una gran quantitat d’informació.
Una pedra d’un quilo de pes conté 10/25 àtoms, i pot suportar 10/27 bits d’informació. Això és cent mil bilions de vegades més d’informació que el que conté el codi genètic d’un humà.
Aquesta observació és el canvi de paradigma en un procés evolutiu com la biologia i la seva continuació tecnològica; representa un increment en la complexitat com l’evolució de l’ADN, que va permetre organismes de més complexitat. Els processos d’informació van poder ser controlats per l’emmagatzematge de dades de la molècula de l’ADN. Hi va haver un moment en què la diversificació sobtada va suposar un conjunt estable de plans expressats mitjançant l’ADN de cossos d’animals, de manera que el procés evolutiu es va poder concentrar en un desenvolupament cerebral més complex. El mateix passa amb la tecnologia, la invenció de l’ordinador va posar a disposició de la civilització els mitjans per emmagatzemar conjunts d’informació cada cop més complexos, i l’extensa interconnectivitat d’internet suposa una complexitat encara més gran.
No obstant això, una complexitat en augment no constitueix per si sola el final d’aquests processos evolutius, ja que l’evolució desemboca en respostes millors que no han de ser necessàriament més complicades. De vegades, la millor solució és la més simple. Exemple, l’ordre no és el mateix que el desordre, perquè el desordre representa una seqüència aleatòria d’esdeveniments, i el fet oposat al desordre hauria de ser allò no aleatori. I la informació no és aleatòria, és una seqüència de dades que té significat en un procés com és el cas del codi de l’ADN d’un organisme, o els bits en un programa informàtic.
D’altra banda, el soroll és una seqüència aleatòria impredictible, però no transmet informació, però la informació també és impredictible. Si podem predir dades futures basant-nos en dades passades, aquestes dades futures deixen de ser informació i no podran ser reconstruïdes a la mateixa seqüència.
Doncs l’ordenació no constitueix l’ordre, perquè l’ordre necessita informació. L’ordre és informació que serveix a un propòsit determinat en l’evolució de les formes vivents, i l’ordre és sobreviure. En un algorisme evolutiu del programa d’ordinador que simula l’evolució, seria comparable amb el disseny d’un motor, i el propòsit seria optimitzar-ne el rendiment. I mesurar l’ordre és més difícil que mesurar la complexitat, i per l’ordre necessitem un mesurament de l’èxit que fa la mida de cada situació. Quan es creen algorismes evolutius, el programador necessita aportar un mesurament de l’èxit, anomenat “funció d’utilitat”. Simplement, tenir més informació no dona com a resultat una millor adequació, de vegades un ordre més profund i una adequació simplificada en lloc d’un augment de complexitat pot ser que augmenti l’ordre per dur a terme un propòsit. En aquest cas, el propòsit és modelitzar els fenòmens observats, de fet, aconseguir teories senzilles com va dir Einstein: “Fes-ho tot tan simple com sigui possible, però no més simple.”
En resum, un exemple a l’evolució seria el polze dels homínids, el qual va permetre una manipulació; un canvi en el polze no significa un augment de la complexitat de l’animal, però sí que representa en l’ordre un increment i possibilita el desenvolupament. L’evolució ha demostrat que la tendència general cap a un ordre més gran sol comportar més complexitat. De vegades, pot millorar la solució d’un problema incrementant-lo o disminuint-ne la complexitat. De fet, la clau d’un algorisme evolutiu és definir el problema que inclou la funció d’utilitat. A l’evolució biològica el problema ha estat sobreviure, a mesura que l’evolució biològica es va inclinar a favor dels hominoides, l’objectiu va ser evolucionar cap a la capacitat de derrotar els adversaris.
Pot semblar que la llei dels rendiments accelerats contradiu la segona llei de la termodinàmica, on suposa que l’entropia (sistema tancat) no pot disminuir, però no és un sistema tancat. Si no un mitjà d’un gran caos i, de fet, depèn del desordre del seu medi, traient opcions per diversificar-se. És des d’aquestes opcions en què un procés evolutiu pot trobar les seves oportunitats per crear un ordre encara més gran. Fins i tot podria ser una crisi o catàstrofe, l’exemple seria la caiguda de grans asteroides sobre la terra produint el caos, on pot incrementant l’ordre produït per evolució biològica. En resum, l’evolució augmenta l’ordre o pot ser que no augmenti la complexitat. Una de les raons per les quals l’evolució és de formes vivents o tecnològiques, augmenta en velocitat, i es basa en l’increment del mateix ordre que comporta mitjans més sofisticats per guardar informació. Les innovacions produïdes per l’evolució encoratgen una evolució més ràpida i l’exemple més important és l’ADN. En el cas de l’evolució tecnològica per guardar informació, ha propiciat avenços tecnològics, els primers ordinadors van ser dissenyats en paper i assemblats a mà. Avui són dissenyats en terminals informàtiques, en què els mateixos ordinadors ideen molts detalls del disseny de la següent generació per ser produïts a fàbriques totalment automatitzades, on la intervenció humana és mínima.
El procés evolutiu de la tecnologia millora les seves capacitats de manera exponencial, i els innovadors busquen multiplicar les possibilitats de millora. La innovació es multiplica com qualsevol procés evolutiu, es construeix sobre ell mateix. Aquest aspecte continuarà accelerant-se quan a la cinquena era la mateixa tecnologia prengui tot el control sobre la seva pròpia progressió.