Josep Ballbè i Urrit
A punt de fer sis anys com columnista diari –exactament d’ací a deu dies–, sento la necessitat de “confessar-me”.
Vull expressar sentiments personals d’un fet concret: per què escric? M’ho passo pipa. No m’ho marco com a obligació. Ans al contrari, ho considero un plaer, un repte, un luxe, un exercici d’interiorització, un esclat íntim. Em plantejo parlar d’allò que el temps vol fer esborrar. Escric per si algú em vol llegir. Per fer reviure l’esperança. Per canviar coses.
Per fer callar xerrameques de fireta. Per fer de portaveu de minories silencioses… Perquè cada cop hi ha més gent que sent però no escolta. Igual que tinc un bon to de veu, em sento fort per fer anar la ploma. Perquè “estimo” i ho vull expressar.
De tant en tant, m’afalaga que gent desconeguda m’aturi, pel carrer, i em qüestioni o validi l’opinió d’alguna columna concreta. Sempre no puc pas agradar tothom. De tant en tant, no l’encerto. Només pretenc expressar el meu parer. Generar un bri de reflexió puntual. Activar les neurones dels qui mai no s’aturen a pensar. Quina pena!
Interpreto el periodisme com a mitjà personal de coneixement. També com una certa incardinació –un cop jubilat– al mercat laboral. Sense obviar el vessant d’un compromís més de voluntariat. M’agrada “complicar-me” la vida. O, si es vol, l’agenda. Sense presumir d’intel·lectual, em fereix l’atròfia mental i la mandra de les persones que malmeten les hores del seu temps. Se’ls fan eternes. Només faltaria! Després, es limiten a queixar-se… I són els metges els qui han de prescriure alguna recepta per posar-los en òrbita.
M’agrada la dinàmica. Escriure m’impel·leix a llegir compulsivament. Necessito triar temes. La seva recerca és més feixuga que no pas el mateix desenvolupament. D’alguna manera, m’exigeixo discutir –amb mi mateix– sobre l’embolcall d’algun “producte” o “creació” personal. Potser m’aniria bé baixar un pèl el llistó de l’autoexigència. No sé si m’explico. No puc caure en la carrincloneria d’escriure perquè sí. La finalitat darrera m’ha d’encendre alguna nova claror. Si no, plegaria.
Solc moure’m amb l’antena posada, els ulls com pàmpols i l’oïda, afilada. Des d’aquest triple suport, m’obligo a no callar ni dessota l’aigua: denunciant injustícies, plantejant i exigint millores. Soc tal com soc i així m’expresso. Àdhuc amb certa sornegueria. Al cap i a la fi, faig meva una frase d’Ortega y Gasset: “Jo soc jo… i les meves circumstàncies!” Salut!
