Antonio Machado
La geopolítica mundial, fins a final del segle XX, se centrava al voltant dels EUA com a eix decisori dels destins del món.
En aquests vint-i-tres anys, davant les conseqüències econòmiques de la globalització, altres països emergents han anat prenent posició en l’esfera internacional pel seu poder econòmic. Ara s’ha consolidat un altre eix decisori, l’asiàtic, amb la Xina com a centre de poder. Les relacions comercials en aquesta zona del món estan dominades per la Xina, fet que atempta directament contra els interessos imperialistes dels Estats Units (EUA) i Europa, que estan en regressió econòmica davant de l’avanç dels països de l’est asiàtic encapçalats per la Xina.
Els EUA no acceptaran la nova realitat econòmica ni política, i faran el que fan sempre que no els agrada el que passa a altres llocs del món. Han estat implicats en 61 guerres arreu del món des del 1961. Aquesta necessitat agressora de domini ha estat la base de la seva economia. El 39% del total d’armes al món el van subministrar els EUA, la qual cosa els situa en el primer interessat a provocar conflictes bèl·lics. Els EUA disposa del 48% de totes les armes existents al món. La despesa pública en defensa dels EUA és el 3,74% del PIB i suposa per càpita 2.068 $ per habitant. El 48% de les 100 companyies d’armes més importants del món es troben als Estats Units i concentren el 60% de quota del mercat total en vendes. L’exèrcit dels Estats Units posseeix una important presència a escala internacional, amb bases militars a 156 països, on té 800 bases militars i 260.000 soldats sota la bandera de la seguretat pròpia i mundial.
Aquests dos factors, l’eix de la geopolítica i el pes de la indústria d’armament a la seva economia, són els que determinen la política dels EUA respecte a la resta del món. El desplaçament de l’eix central cap a Àsia reforça la política exterior de la Xina, a més d’haver ampliat el seu mercat comercial i haver-se convertit en la fàbrica del món. És el primer productor mundial de béns de consum. L’economia marca la política i la pressió bèl·lica com a eina de conquesta. En aquests moments, l’objectiu ianqui és crear les condicions polítiques per afeblir els amics de la Xina. L’elecció de Rússia no és casual, ja que la seva relació comercial amb Europa és important per al subministrament d’energia, sobretot Alemanya, la indústria de la qual depèn totalment del gas rus. Als EUA això els importa poc, si Alemanya surt afeblida en el conflicte contra Rússia, i la resta d’Europa el mateix. Ja aniran a comprar gas als EUA dues vegades més car que el gas rus. L’atemptat contra el gasoducte Nord Stream que subministrava directament a Alemanya i a Europa, travessant el mar Bàltic, va ser un atemptat dels EUA per forçar la submissió d’Alemanya i Europa als interessos ianquis.
La majoria del govern espanyol ha demostrat que li interessa més assegurar que Espanya sigui el baluard del capitalisme que no pas les víctimes civils d’aquesta guerra i de les que puguin venir al darrere. Pedro Sánchez és la nova cara del capitalisme a Espanya, en detriment del sector més reaccionari de la dreta espanyola que està sotmesa al seu monstre, creat per ells, del feixisme creixent nascut el 18 de juliol del 1936. L’objectiu és esborrar qualsevol resta de la política pacifista dels anys setanta. Fa temps que ens estan educant perquè fem nostre allò de la legalitat o no d’una guerra. Principi inacceptable que s’adjudica des d’organismes internacionals.
Trencar la dinàmica pacifista que hem tingut present la gent de la meva generació des del 1970 i que hem traslladat als nostres fills de petits, quan els portàvem a les manifestacions a Barcelona, la més gran que hi ha hagut mai, més de dos milions de catalans el febrer del 2003 contra la guerra d’Iraq.
Per això, Espanya ha acceptat aquest “terrible joc” i com a vassall de l’imperialisme ianqui, d’una forma descarada, ja ha tancat els PGE amb 26.341 milions d’euros destinats a aquesta guerra. Han portat aquesta guerra a un escenari del Far West, de “bons i dolents”. Les víctimes de totes les guerres són les persones, mentre els poderosos es reparteixen els mercats per continuar amb el seu enriquiment constant. En aquest cas encara és més greu perquè les víctimes no són només els ciutadans ucraïnesos, sinó que som tots els d’Europa.
Espanya pagarà molt cara aquesta guerra que ens ha adjudicat el president del govern, d’una banda, perquè significa reduir les inversions en qüestions socials i de sanitat, i pot ser que també afecti els pensionistes de manera directa, però a més afectarà la resta de la població espanyola, per la incidència en l’economia i, per tant, en la creació d’ocupació. La inflació continuarà menjant-se el poder adquisitiu dels salaris. I tot això és possible perquè aquesta guerra d’Ucraïna és una excusa per continuar la batalla, la guerra veritable va molt més enllà. El següent conflicte serà Taiwan, i no pararà fins que els ianquis vegin els xinesos passant fam i la seva economia per terra.
Aquesta situació és molt greu i si no prenem consciència seriosament amb el compromís d’intentar frenar aquesta escalada bèl·lica s’anirà apoderant dels països europeus. Si no es mou la societat civil, encapçalada pels sindicats i moviments socials, contra aquesta política bèl·lica, pot ser que acabem veient com els míssils russos acabin explotant en terres gaditanes. Som blanc de guerra perquè hi estem implicats amb armes, munició, tancs i possiblement avions de combat. I podria ser que els nostres fills o nets haguessin de prestar el servei militar obligatori.
