Joan Carles Folia, Coach Advance Life
“La felicitat mai arribarà a aquells que no aprecien el que ja tenen”, va dir sàviament Siddharta Gautama, més conegut com a Buda, un asceta, eremita i savi que va fundar el budisme i que va viure entre els segles VI-V aC.
La paraula “buda” significa despertar, recobrar la consciència, reconèixer, comprendre i el que associem amb la imatge de Buda és la representació de Siddharta Gautama, el príncep il·luminat que va renunciar a la seva vida de luxes i es va convertir en l’iniciador de la tradició budista després de seure a meditar al peu d’un arbre fins a assolir la saviesa perfecta, el nirvana, l’estat d’il·luminació, que és l’essència de l’ensenyament budista.
El budisme, com qualsevol altra religió, beu de les seves pròpies fonts i creences, però segurament el seu coneixement i posterior anàlisi ens porta a introduir-nos en algunes qüestions que si més no ens han de fer reflexionar. Sabut és que les cultures que més descansen sobre l’ideari del budisme presenten unes societats menys materialistes i turbulentes. La cerca de la pau i el benestar interior com a objectiu principal de la vida de les persones deixa en un plànol secundari la possessió de riqueses com a manifestació de l’èxit vital.
Quan agafem el manual del bon budista, ens trobem amb expressions tan lapidàries com: “No hi ha un camí a la felicitat: la felicitat és el camí”. Estiguem més a prop o més lluny de Buda i les seves ensenyances, convindrem tots plegats que les nostres vides han d’estar estructurades al voltant del que fem cada dia (el camí) i no pas en la cerca d’un punt final ple de sensacions extraordinàries. Hem de viure cada dia des de la perspectiva del present, de l’actualitat del moment, de l’ara absolut com a únic punt d’enfocament per assolir el gaudi concret. Tots coneixem persones que han anat condicionant les seves decisions a objectius llunyans (tenir una casa en propietat, acumular béns materials i riqueses per a més endavant, àdhuc per a la jubilació), i no dic que no hàgim de tenir algunes neurones orientades cap al futur, però la immensa majoria del nostre ésser (ment i cos) ha d’estar orientada a saber apreciar i viure el moment, el nostre moment.
Buda hi afegia: “Un moment pot canviar un dia, un dia pot canviar una vida i una vida pot canviar el món”, i torna a ser una afirmació molt definitiva perquè s’apropa a aquesta emoció de confiança i alegria que hem de projectar per viure. Del convenciment que totes les coses que ens passen al llarg del dia, bones i dolentes, són necessàries per continuar caminant en el recorregut de la nostra vida, sense excuses, acceptant tot allò que ve com a motiu per viure intensament. En aquest sentit, Buda també manifesta que “el dolor és inevitable, el patiment és opcional”, perquè és cert que hi ha moments que no ens agraden i ens aporten negativitat, ell diu dolor al nostre trànsit, però perllongar el dolor i convertir-lo en crònic ja és una qüestió que depèn de cada persona, de com entoma aquella circumstància i com la viu des de l’interior.
Pot semblar que soc un fidel seguidor de les tesis budistes i no és així, tot i que reconec haver llegit molt amb aquesta influència, i també n’he estudiat d’altres totalment contràries però complementàries a la manera de com les persones finalment han de decidir com volen ser felices, felices de veritat, felices interiorment.
