Xavier Queralt, president de LaFACT, Factoria Social de Terrassa
Els catalans acostumem a estar molt satisfets i orgullosos del que en diem la societat civil. I no n’hi ha per menys.
A pocs llocs del món com a Catalunya el dinamisme de la gent ha generat tantes entitats que en forma d’associacions, cooperatives, clubs, colles, esbarts, fundacions, grups, mútues, cercles, etc. han canalitzat els anhels culturals, esportius, d’oci o d’ajuda al proïsme. Totes aquestes entitats tenen en comú la voluntat d’un grup de gent que de forma altruista ha dedicat part de la seva vida, i a vegades del seu patrimoni, a fer un món millor. Fer un món millor que vol dir crear més oportunitats per a la gent del seu entorn.
Que de la mateixa gent, de la mateixa societat, surtin iniciatives per satisfer les necessitats culturals, de lleure o assistencials no és un fenomen tan freqüent com es pot pensar. Hi ha països on això no ha passat quasi mai. En canvi, a Catalunya en tenim molts exemples. Les mútues i algunes fundacions que han assistit moltes persones en l’àmbit sanitari i sociosanitari molt abans que ho fes l’administració pública. Els clubs d’esport, alguns ja centenaris, que han donat sortida als anhels d’esbarjo a moltes generacions en disciplines esportives molt variades. Les caixes d’estalvi que van acompanyar famílies i petits negocis durant moltes dècades. I les desenes de fundacions i entitats que han maldat durant anys per assistir col·lectius en risc d’exclusió. Sense cap mena de dubte, Catalunya avui dia no seria el que és sense totes aquestes institucions i les persones que hi han estat darrere. Fonts de diversitat, iniciativa i cohesió social.
Totes aquestes iniciatives socials van tenir el seu auge durant els grans processos d’industrialització i concentració urbana dels segles XIX i XX. No són, per descomptat, iniciatives alienes a un procés de transformació d’una societat rural en què els lligams familiars són forts i la gent es cuida mútuament, a una societat urbana en què l’anonimat s’imposa i l’associacionisme substitueix els vincles rurals. Especialment pel que fa a les classes treballadores.
La manca d’un Estat modern va ser substituïda a casa nostra per la solidaritat i l’empatia pel proïsme. Tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies, amb un protagonisme compartit en les darreres dècades per l’administració pública.
Quasi totes aquestes entitats socials encaixen perfectament amb el que avui en dia anomenem empresa social.
Independentment de quina sigui la forma jurídica en què estan constituïdes (associacions, fundacions, clubs, agrupació de béns o el que sigui), totes aquestes entitats tenen la necessitat de gestionar de forma òptima els seus recursos i sovint de generar-ne de nous a partir d’activitats pròpies. Per això diem que són empreses, acceptant com a definició d’empresa que és una organització que gestiona de forma òptima uns recursos determinats per obtenir-ne un resultat addicional, també dit benefici. Aquest resultat addicional de les empreses socials és l’impacte positiu que reben els ciutadans del seu entorn per l’acció social, cultural o de lleure realitzada. És, per tant, un benefici, en la mesura que és un guany addicional, i és un benefici social, en la mesura que qui el rep és la gent, la societat. Per aquest motiu ens va tan bé utilitzar l’expressió empresa social per definir el que fan aquestes entitats. Molt millor que la gastada expressió de “sense ànim de lucre”, que no recull prou bé la seva veritable raó de ser. Que no és ni més ni menys que generar un benefici social per poder pagar cada dia un dividend (dividend social) als qui en són els seus autèntics propietaris. Els ciutadans.
Afortunadament, a Terrassa tenim moltes empreses socials. Cuidem-les, perquè ens ajuden a fer un món millor.
