Salvador Cardús i Ros
Sempre cal estar atents a les propostes de FemVallès sobre mobilitat i infraestructures. L’arquitecte urbanista Manel Larrosa i els experts que l’acompanyen tenen una visió global del país en què inscriuen amb intel·ligència els dos Vallès.
I principalment Sabadell i Terrassa que, com solen recordar, amb els seus 430.000 habitants, són el segon sistema urbà del país.
No sé si mai, algun govern, ha ofert un lloc d’alta responsabilitat en el planejament territorial a Manel Larrosa. Però és una evidència que ens hauria anat molt bé que les propostes de FemVallès haguessin tingut un lloc prominent en l’ordenació territorial del país. Els seus articles en aquest diari i en altres espais són peces de referència. I la tenacitat de FemVallès explica que més d’una vintena d’institucions econòmiques i acadèmiques, les més rellevants de la comarca, li donin suport.
Aquesta setmana, FemVallès ha presentat a Sabadell una nova proposta ferroviària per connectar millor el Vallès amb Barcelona i el Baix Llobregat. El Diari de Terrassa en feia una síntesi a l’edició de dijous que, si els va passar per alt, farien bé de buscar. Com que no en soc expert, només puc dir que em sembla veritablement encertada en la línia de fer possible una mobilitat sostenible més gran en aquesta gran àrea urbana que constitueixen les tres comarques, però que, malauradament, només solen ser interpretades des d’allò que diuen l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Una visió metropolitanocèntrica que no és que perjudiqui els Vallesos, sinó que perjudica tant o més la mateixa capital barcelonina. Una capital entossudida a resoldre els seus problemes de mobilitat només mirant el seu propi melic.
Esperem que FemVallès també vingui a Terrassa a explicar-nos aquesta macroproposta feta en una perspectiva, com va dir Larrosa, “no faraònica”. El que és gran és la idea, però la realització busca aprofitar les actuals infraestructures i minimitzar els efectes sobre el territori i els seus costos. I és que, a més dels grans traçats ferroviaris que dibuixa i dels túnels que proposa, també ens haurien d’explicar algunes coses més. D’una banda, i per no repetir la curta perspectiva barcelonina, estaria bé saber si tot plegat serveix per cosir l’interior del país. Què en fem, de la connexió Barcelona-Granollers-Vic i més amunt? I quina resposta donem a l’eix Barcelona-Terrassa-Manresa i fins a Berga i el Túnel del Cadí –la C-16 o E-9–, que ja vam defensar al volum magníficament il·lustrat per Robert Cabeza i editat per Finques Vidal Gomà i Lunwerg el 2008, “Barcelona Terrassa Tolosa de Llenguadoc: un vell camí, un bell futur”?
La segona gran pregunta és sobre els costos i els temps. Quina inversió podria representar l’assoliment del projecte, i en quin temps es podria assolir? Ara bé, soc perfectament conscient que la pregunta del pressupost i el temps és la menys tècnica de totes. Aquesta és principalment política. És a les mans del nostre govern prendre les decisions que calen? És imaginable la inversió necessària mentre seguim sotmesos a l’actual espoli fiscal? I, sobretot, quins obstacles hi posaria Espanya, sempre a punt per ofegar el desenvolupament econòmic català, com acabem de veure, també aquesta setmana, prioritzant el corredor ferroviari atlàntic després d’anys i panys de menysteniment del corredor mediterrani? Ras i curt: quin marc polític necessitaríem per atendre les bones propostes de FemVallès? Jo ja el sé.
