Josep Ballbè i Urrit
Fa poc més d’un parell de mesos que ho vàrem saber. Tot i que s’ha volgut diluir sospitosament, una filla de Pere Navarro ha estat “endollada”, d’acord amb una suposada meritocràcia.
Ara, de sobte, s’ha convertit en coordinadora de Comunicació, Promoció i Difusió de l’Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música. El seu sou fa patxoca: 43.200 euros. He de malpensar que –igual que deia la cantarella que em van etiquetar a la cartilla de la meva “mili”– “valor se le supone”. Vaja! Com si a mi em col·loquen com a secretari del subsecretari d’algun ministeri. De deu aspirants finals al càrrec, la noia va quedar setena a les oposicions, però obtingué la qualificació màxima en una entrevista de 15 minuts. Curiosament incomprensible, oi?
En casos com aquest, podem recordar altres fets si més no tèrbols. Si no, com es va nomenar –i d’acord amb el fet que– l’antic alcalde egarenc com a delegat especial de l’Estat al Consorci de la Zona Franca. Sense passar per alt el mòdic sou anyal de 156.550 euros… O, també, com la mainadera dels fills de la ministra d’Igualtat en podia meritar un de 51.946. Embolica que fa fort! “Enlloc no hi ha un pam de net”.
Des que el món és món, la dreta i l’esquerra política es retreuen mútuament la xacra de la corrupció. Mai, però, no canvia res. Hi ha molt de teatre parafernàlic, malgrat que, al cap i a la fi, res no canvia. La meritocràcia hauria de ser teòricament un sistema de govern segons el mèrit. Associat a la valoració de la capacitat intel·lectual d’un candidat davant de la resta. En cas de no ser així, bona nit i tapa’t!
Quina credibilitat pot tenir –tibant de la manta, fins al final– Pedro Sánchez? Ja ens ho aclareix l’adagi, amb la famosa dita del que “el més tonto fa rellotges”. Una altra qüestió serà si, a posteriori, resulta que no marquen l’hora. No hi ha res com el “carnet del partit”.
Casos ben recents i d’una línia semblant els trobem en la batussa real entre Ricardo Camps (expresident de la Generalitat valenciana) i “El Bigotes”. O, també, les declaracions judicials totalment oposades i llamineres entre Laura Borràs i Isaïes Herrero i Florensa. No cal afegir gaire llenya al foc. Les brases s’encenen i cremen soles.
Després, tots plegats ens voldran fer combregar amb rodes de molí. És a dir, emparar-se en la presumpció d’innocència o la prescripció. Sabeu què els dic, de forma suau? Que se’n vagin a pastar fang!
