Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
A l’evangeli es relata que un dia Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, i els dugué dalt una muntanya alta, no pas per veure el paisatge sinó perquè fossin testimonis d’una revelació.
L’evangeli ens diu que es transfigurà davant d’ells i que la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits blancs com la llum, i “els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo” (Mt 17, 5).
Sens dubte que aquesta va ser una revelació, una experiència, que mai no van oblidar aquells tres deixebles. De fet, podem pensar que, quan ho van explicar després, molts dels que els escoltaven devien pensar que tot havia estat una il·lusió, que ho havien somniat.
Però ells sabien bé que no havia estat una il·lusió perquè una il·lusió és un desig, o una imaginació no real, un engany dels sentits. I ells encara molts anys després recordaven perfectament el que havien vist i la veu que havien sentit, encara que costi de creure.
L’apòstol Sant Tomàs, després de la resurrecció del Senyor, tampoc va creure el que els altres deixebles li deien, que havien vist Jesús ressuscitat, i va dir als seus companys: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà al costat, jo no m’ho creuré pas!” (Jn 20,25).
Molta gent pensa que els cristians vivim d’una il·lusió, i també diuen: “Jo si no ho veig, no ho crec”, com l’apòstol Tomàs. Però nosaltres, que no hem vist res, creiem, tenim fe; perquè la fe no és una il·lusió, ni un sentiment. “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem”, diu la carta als cristians hebreus (Hb 11,1).
La fe és un convenciment, un acte d’humilitat, d’obediència també. Obediència a qui ens parla. I en la pràctica l’acte de fe més gran és creure en l’amor de Déu, en Déu que és amor i en l’amor que ens té. La nostra fe és una il·lusió? És, potser, un somni o el desig d’una realitat inexistent? No, la nostra fe no és una il·lusió perquè “l’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu fill únic, perquè visquem gràcies a ell” (1Jn 4,9).
Per això els apòstols seguien Jesús, ho havien deixat tot per seguir-lo, perquè la seva crida és una crida d’amor, i el van seguir perquè experimentaven el seu amor i la seva amistat, tot i que no ho acabaven d’entendre.
L’experiència de la transfiguració, allà dalt la muntanya, havia de ser per als apòstols, i per a nosaltres també, una reafirmació en la fe, fe en Jesucrist, el fill de Déu, el fill estimat del Pare. Aquesta fe és la llum que il·lumina el camí de la Quaresma.
En aquest segon diumenge de Quaresma, se’ns demana un pas endavant en la nostra fe, se’ns demana contemplar Jesús el fill estimat del Pare. Creure és escoltar-lo i estimar-lo.
No podrem participar de la Pasqua si no l’escoltem. El camí de la fe en la Quaresma ens hi portarà.
