Josep Ballbè i Urrit
Qui no coneix Josep Borrell, un dels vicepresidents de la UE? Té 75 anys. En fa 44 que viu a –i “de”– la política.
He d’imaginar o malpensar un parell de motius que justifiquin una longevitat similar a la de les piles Duracell. El primer, el dret inherent que emana del carnet del PSOE. El segon, tal vegada algun serrell derivat d’allò que es va batejar com a “portes giratòries”. En el supòsit que no l’encerti, m’obligaran a pensar que som davant d’un Kilian Jornet o Superman. D’una manera o l’altra, els seus convilatans de la Pobla de Segur –cridats a referèndum pel batlle del poble, que és d’ERC– hauran de decidir si retiren la placa d’una avinguda que duu el seu nom. Malgrat que “ningú no és profeta a casa seva”, el cas és que en deuen estar més que tips. Deu ser per alguna cosa. Em pensava que les famoses “vaques sagrades” només es trobaven al futbol.
Se m’acut, alhora, la tesi del “nepotisme il·lustrat”. Sobretot perquè no puc entendre ni acceptar l’assignació d’uns sous esparverants a un senyor que fot anys que caldria haver “jubilat”. Amb històries com aquesta, el jovent universitari ben preparat està que trina.
Un nou element que m’acaba d’encrespar és el seu estil provocador i xulesc, en qualitat d’alt representant europeu en matèria d’afers exteriors i seguretat. Que passat l’any de l’esclat del conflicte bèl·lic d’Ucraïna ell advoqui únicament per la solució militar m’indigna. Jo no vull polítics que em representen amb aquest tarannà o perfil.
Un ha de parlar del que sap. Encara més: saber del que parla. En premsa, els articulistes piquem un dia d’ací i l’altre, d’allí. Ara bé, la suposada profunditat dels nostres arguments només pretén generar un clima de reflexió i opinió entre els lectors. Ens limitem a informar, cercant formar un criteri personal a partir del “feedback”. Com diu la corresponsal de TVE a Moscou, “ara no és que estiguem més informats, sinó que estem més entretinguts. Informació i entreteniment no són el mateix”. Jo mateix intento tenir clar que tan sols em limito a expressar la “meva” opinió i prou.
Amb tanta informació com ens envolta, hem de conèixer/saber coses. Una mica de tot. Quan un concentra tant de poder –com en Borrell–, tinc sospites serioses que se m’amaguen cartes. I a mi m’agrada la transparència, la claredat i el compromís. Ací no n’hi veig pas.
