Salvador Cardús i Ros
M’agrada que nevi. Hi juga a favor l’excepcionalitat de la neu a les nostres latituds. I, sobretot, la bellesa d’un paisatge emblanquinat, accentuada pel fet que és efímera, com les flors.
També en sabem els inconvenients quotidians i com de seguida es corromp la lluminositat i es passa al fangueig. Però crec que la fascinació per la neu és un sentiment força compartit.
Devia ser per aquesta raó que vaig conservar amb una certa preocupació la pàgina número 6 del Diari de Terrassa del 7 de gener d’enguany en què Ander Zurimendi entrevistava el meteoròleg de TV3 Néstor Gómez, i que titulava així: “Nevarà a Terrassa, però no sé si nosaltres ho veurem”. I com que Gómez és força més jove que jo, em vaig alarmar.
A part d’altres detalls, com suggerir que aquest seria un hivern més càlid del que és normal i ja fa setmanes que passem fred, vaig guardar la pàgina –ho confesso– amb l’esperança de tornar a veure nevar i que quedés desmentit el terrible pronòstic. I, de fet, des d’aquell principi d’any, ja ha nevat dues vegades. La primera estaria d’acord a gairebé no comptar-la perquè no va arribar a agafar. Però la de dilluns passat, tot i que discreta, sí que compta: va nevar, va emblanquinar la ciutat, i el mateix Diari de dimarts passat en deixava constància amb unes fotografies ben boniques. De manera que sí: ja hem vist nevar a Terrassa, i jo m’he tret el disgust de sobre.
Espero que de l’anècdota no se’n treguin conclusions equivocades. Comparteixo amb Néstor Gómez la preocupació per l’escalfament global, conseqüència de l’activitat humana, però també d’altres factors incontrolables. I, particularment, és realment inquietant la sequera que afecta el nostre país, que també aquesta setmana ha obligat a decretar un estat d’emergència amb conseqüències greus per a l’agricultura, la indústria i, en general, per a tota la ciutadania. I, en un moment econòmicament tan delicat, només falta agreujar-lo amb aquesta manca de pluja.
En canvi, sí que l’anècdota de la neu a Terrassa em serveix per discrepar de la manera que es vol fer encarar la gravetat d’aquest escalfament global. I és que penso que els discursos apocalíptics que solem sentir per terra, mar i aire no serveixen per canviar gaire les coses. A més d’haver d’escoltar dia sí dia també quina és la dada més extrema i angoixant que es pot trobar als registres meteorològics, per aconseguir una presa de consciència activa també seria bo informar de tots els avenços que es fan per tal de fer-hi front. La meva convicció és que, per canviar la realitat, és més eficaç una presa de consciència esperançada que no pas una de desesperada. I ho dic perquè la desesperança, més que al compromís, porta al desinterès, a amagar el cap sota l’ala o a buscar refugi en el negacionisme de certs bocamolls saltataulells i de partits d’extrema dreta que ofereixen falsos consols.
Soc de l’opinió que, en termes generals, la batalla per la consciència de la gravetat de l’escalfament global està guanyada. El que ara falta és orientar-la, en positiu, per pressionar governs i organitzacions. Falta superar les actituds reactives en contra de la instal·lació d’energies alternatives. I cal exigir molta més recerca a favor d’usos energètics alternatius, explicant com ja s’ha avançat i les grans promeses que hi ha a la vista.
I tant de bo aquest hivern encara ens faci una altra nevada, per petita que sigui, i a la primavera vingui molta pluja.
