Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Ara fa pocs dies vàrem poder conèixer a través dels mitjans de comunicació que dues germanes bessones del municipi de Sallent van procedir de manera voluntària a intentar llevar-se la vida.
En el cas d’una de les nenes va assolir l’objectiu i l’altra va situar-se molt a prop de la seva pretensió, el seu estat és molt greu. Dues cadires disposades a la balconada del seu habitatge i cap símptoma de lluita defensiva són les variables que fan pensar als investigadors que la seva opció va ser la de llançar-se per intentar marxar del món que des de feia 144 mesos les acollia.
La notícia ha suposat per a la població del Bages i per a totes les persones que tenim un mínim de sensibilitat i empatia un trasbals important perquè aquest episodi s’uneix a unes dades que des de fa uns quants anys ens presenten un problema social de grans dimensions: a 1 de cada 4 joves se li diagnostica un trastorn de salut mental, en els últims 15 anys hem multiplicat per tres l’índex de suïcidi juvenil a Catalunya. També a Catalunya la primera causa de mort entre persones de 15 a 29 anys és el suïcidi. Les tres realitats són senzillament intolerables. La pregunta que cal fer-se és: què estem fent malament tots plegats (famílies, escoles, instituts, mitjans de comunicació, empreses tecnològiques, institucions i l’administració pública) perquè en les últimes dues dècades els joves catalans estiguin davant d’aquest terrible escenari.
La pandèmia segurament va tenir-hi la seva influència, però més enllà d’aquests dos anys que es presenten com la punta de l’iceberg, la sobreprotecció dels pares amb els seus fills, un nou enfocament en els valors amb una clara deixadesa per l’esforç, la constància i el treball ben fet, poc control de les hores d’accés a continguts i escenaris poc realistes amb la vida futura dels joves a les xarxes socials (no tots poden ser “youtubers” i “influencers”), poca informació i tractament del suïcidi als mitjans de comunicació, com si aquest contingut fos tabú, i poca previsió als programes de formació i creixement dels nostres alumnes i nul·la activació en la prevenció i especialment en la solució davant de relacions socials tòxiques (“bullying” i “ciberbullying”) han fet que d’una manera multifuncional molts puguin ser els motius pels quals nens i adolescents presentin una plataforma emotiva feble davant les frustracions i fracassos que la vida sempre, en algun moment o altre, ens porta.
Ens hem preocupat molt per si els nostres estudiants aprovaven o suspenien les matèries disposades al currículum i poc ens hem preocupat si aquell nen que aprovava o no era feliç o no. Quants alumnes que ho aproven tot manifesten en consulta que no són feliços. Ara els centres docents han descobert que treballar les emocions amb els seus alumnes és fonamental. Jo encara diria més. Es fa fonamental protegir la salut mental del cuidador (mestre/professor) i que tingui eines i recursos per treballar amb els seus nens i joves moltes qüestions interiors i personals que no tenen res a veure amb aprovar o suspendre les matemàtiques o la llengua estrangera. No vàrem saber detectar i prevenir una presa de decisions, la de les germanes bessones de Sallent, que segurament estava farcida d’angoixa i neguits, de pors i cansament per la vida que estaven tenint.
Hem fallat com a societat, les dues bessones no s’ho esperaven de nosaltres.
