Xavier Panés, president de la Cecot
Ara fa una setmana que a la Cecot vam rebre el ministre de la Presidència del Govern d’Espanya, Félix Bolaños, tot just uns dies després que el president Sánchez anunciés una reorganització al seu executiu per potenciar la reindustrialització i l’autonomia estratègica.
Un canvi motivat per fer de l’autonomia industrial l’eix central de la presidència de torn de la Unió Europea que assumirà Espanya a la segona meitat d’aquest any.
Tenint en compte el nostre origen i tradició industrial i manufacturera, a la Cecot ens satisfà enormement que, per fi, aparentment, la indústria torni a guanyar rellevància en el debat sociopolític. Hem hagut de passar una pandèmia mundial, entre d’altres, per accelerar el canvi de model econòmic. Per això, la visita d’un ministre de la Presidència a casa nostra ha estat una bona oportunitat de demostrar la importància i la dinàmica empresarial d’una de les regions més industrialitzades del sud d’Europa com ho és el Vallès en conjunt.
Aquí vivim 1.354.000 persones i generem un PIB de quasi 40.000 milions d’euros (2021). Només dues comarques catalanes tenim un PIB superior al de vuit comunitats autònomes amb població similar com ho poden ser Aragó o Balears. El Vallès per si sol representa el 3,27% del PIB d’Espanya i el 18% del de Catalunya. I, atenció, suposa el 6% del PIB Industrial de tot Espanya. Generem un valor brut industrial superior al de Biscaia, la província basca més industrial i amb més població, i quasi els doblem en nombre d’ocupats industrials.
Des de fa dècades hem estat un motor econòmic clau al país, amb un teixit empresarial diversificat i una llarga tradició industrial en sectors com el metal·lúrgic, el tèxtil, l’automobilístic, el químic, l’electrònic, l’alimentació o la logística. Les nostres empreses, la gran majoria pimes, continuen practicant el que anomenem “resiliència empresarial” fins al punt de convertir-se (malgrat el context d’incertesa i inestabilitat) en líders en innovació, tecnologia i sostenibilitat, i moltes d’elles són referents mundials en els seus respectius sectors. També comptem amb un ecosistema empresarial únic que engloba parcs científics, centres tecnològics, universitats i escoles de negoci de referència, i importants clústers empresarials de diferents sectors. M’enorgulleix dir que el nostre paper com a patronal de referència és el de connectar tot aquest potencial amb la realitat productiva i que ho fem des de la creença que el creixement econòmic no pot perdre mai de vista la cohesió social de l’entorn.
Cal que, tots plegats, prenguem consciència de la rellevància de la indústria que representem i de la seva contribució al desenvolupament econòmic i social català però també estatal. Per això ens hem volgut significar públicament com a territori clau per a l’estratègia industrial d’Espanya i per això demanem una cooperació més propera amb l’administració, que ens interpel·li a la fase d’anàlisi, abans de la presa de decisions.
I és que per iniciar el camí cap a l’autonomia industrial, abans necessitem resoldre alguns frens al desenvolupament socioeconòmic, com ara l’excés de burocràcia a totes les administracions; un sistema financer i tributari que sigui previsible, aporti seguretat jurídica i ajudi la competitivitat; un nou Codi de Treball per regular el mercat de treball del segle XXI; recuperar la figura de l’aprenent; mesures conjunturals i estructurals per rebaixar l’impacte del preu de l’energia; impulsar les comunitats energètiques, o oferir ajuts a la retirada de fibrociment de teulades industrials condicionats a la instal·lació de panells fotovoltaics.
Sembla que els polítics han entès que la industrialització és un factor estratègic que aportarà solidesa geopolítica. Perquè la indústria, lluny de ser un sector volàtil, té la capacitat de vertebrar territoris i societats amb garanties a llarg termini.
