Josep Ballbè i Urrit
Ja resten menys de cent dies per a les eleccions municipals. En un simulacre metafòric, el cos taurí que escenifica el país de la pell de brau s’ha convertit en un autèntic poti-poti.
Tothom regala, promet i fa els comptes del gran capità. “L’últim, que apagui el llum”. Ja s’ho trobaran… uns o altres! “Quien venga detrás que arree!”.
La caixa dels diners –o potser dels trons– està eixuta. Els números vermells ho amaren tot. Malgrat aquest caos, els governants (tant municipals, autonòmics com estatals) prometen el món i la bolla. Ens omplen el cap de cascavells… i anar-hi anant! Molta gent se’ls creu.
Ara, ens diuen que destinaran 2.500 milions d’euros a beques per a estudiants. Alhora, rumien algun al·licient semblant per al sector de l’habitatge. Fa quatre dies, s’aprovà l’alça de les pensions, l’augment del SMI i un xec-regal de 200€ anyals a famílies desafavorides. Sense oblidar l’absurd de la bonificació del preu dels carburants o la suposada “rebaixa” –a tipus zero– de l’IVA de certs productes bàsics.
Tot plegat no és altra cosa que una compra descarada de vots. Així de clar! Sempre ha estat si fa no fa igual. Amb una diferència bàsica: d’on surten els diners, si no hi són? Més deute públic, menystenint les recomanacions i controls de pissarrí que fa la UE en aquest punt! “Fan una fila que déu-n’hi-do”. Els castellans ho traduirien per “cantan como una almeja”. Sense tenir mitjans per fer-ho. En tot cas, les promeses es fan per no complir-les. “Per mostra, basta un botó”: Sánchez va perjurar que mai no pactaria amb “els podemites” i tots ja ho vàrem veure. Un “matrimoni” mal avingut des del primer dia. Qui li ho retreu, però? “Ara diu blat, ara diu ordi”. Toca’t els pebrots!
La utopia d’aquests suborns no té dita. Massa gent s’enlluerna amb aquesta enganyifa. Els pot garantir l’aferrament a la trona que “raja” quatre anys més. Són repel·lents: uns i altres. Qui dona i també el receptor, en malvendre l’ànima al diable. “A qui no vol brou, se li donen dues tasses / qui dorm molt poc aprèn/ No hi ha pitjor cec que qui no vol veure”: tres adagis que reflecteixen, fil per randa, el poc nivell de molts polítics. A banda que empitjoren la “salut” mental paupèrrima d’un electorat que es deixa entabanar per un plat de llenties. Àngela Maria!
Val més prevenir que lamentar. El que és més fotut de tot rau en el fet que tiren la pedra i amaguen la mà. “Ja et conec, herbeta, que et dius marduix”.
